Oposició de l’oposició

Ho va escriure vostè, açò. Jo només puc dir-li que ho subscric fil per randa. Però la coincidència no m'alegra, perquè entre l'època en què ho va redactar i aquesta carta que li escric ha passat més de mig segle, i resulta bastant trist, per no dir grotesc, que les coses hagin canviat tan poc. De fet, els polítics de color blau que ens comanden avui a Menorca, tal vegada perquè a més de ser espanyols són espanyolistes, semblen entestats a ensenyar, dia rere dia, fins a quin punt són alumnes aplicats d'aquesta escola, que podem anomenar d'oposició de l'oposició.

Un dels signes més clars és l'ús i abús de cartes a la premsa per part dels actuals governants: batles i batlesses, consellers i conselleres, apareixen dia sí i altre també a les pàgines d'opinió per justificar les seves decisions. No en tenen prou amb l'adulació dels corifeus habituals: necessiten sortir a la palestra directament. Les cartes a la premsa sempre han estat, aquí i a tot arreu, un recurs assidu dels partits d'oposició. A vostè, senyor Pla, li repugna la xerrameca de molts polítics, però reconeix que la feina dels opositors consisteix a plantejar i argumentar alternatives, amb l'esperança de convèncer el major nombre possible de ciutadans. I la premsa és un lloc idoni per dur a terme aquesta tasca.

En canvi, les accions adequades, sòlides i convincents d'un govern no necessiten que els seus executors les hagin d'explicar, justificar i defensar constantment a través d'articles a la premsa. Les bones polítiques es defensen totes soles. En açò, precisament, consisteix governar: en demostrar amb els fets, i no tant amb les paraules, que ets capaç de fer-ho millor que els adversaris. Per contra, quan els governants necessiten recordar als seus administrats que tal cosa la fan pel seu bé, si han d'escriure cada dos per tres als diaris per alabar les seves pròpies iniciatives, podem arrufar el nas: vol dir que no estan tan segurs d'allò que presumeixen, de comptar amb el suport de la majoria de ciutadans. I encara és més sospitós si fan aquella cosa tan lletja de bravejar de majoria absoluta, com si la política fos una impúdica exhibició de testosterona. O d'estrògens.

Aquest vici, per la seva freqüència, ha quallat en la saviesa popular: excuses de mal pagador, deim a Menorca. "Dime de qué presumes y te diré de qué careces", diu el refranyer castellà. Hi ha fins i tot una llatinada per definir aquest comportament: "excusatio non petita, accusatio manifesta".

Els nous governants menorquins s'han lliurat amb devoció a aquesta pràctica que, segons els experts en marketing polític, és poc recomanable perquè mostra més les febleses que les fortaleses. Alguns, al marge de l'encert o l'error d'aquesta estratègia, escriuen cartes amb formes correctes i respectuoses. Altres són més bèsties, i encegats per la mala llet no s'adonen que amb l'estil barroer i furiós dels seus escrits posen en evidència les seves mancances. En qualsevol cas, una cosa sembla clara: el temps de donar la culpa als anteriors governants per dissimular la inacció, els arguments de la suposada herència enverinada, i la recurrència a la falta de doblers, ja comencen a fer pudor. Estan on estan per governar, no per queixar-se. Per açò, ja hi ha l'oposició.

Aprofit per desitjar-li un Bon Nadal i un feliç any nou. Li tornaré a escriure després de Reis.