"Por supuesto, don Simón"

– I també per vostè! –va exclamar satisfeta na Socorro, assessora, que s'entretenia allisant-se els cabells amb un arreu elèctric que ja treia fum i exhibia els seus calçons nous. Tot sigui per estar a la nova moda política.

– Açò mateix –va respondre na Nataixa, auxiliar de tercera, que en aquell moment carretejava amb mala cara un caramull de llibres cap al muntacàrregues.

– Hoy tenemos una trabakera, avui tenim una feinada –va continuar el conseller mentre es fregava les mans. En aquestes, va reparar que damunt l'armari hi havia es nostro espia, disfressat encara de 20% d'IVA, i sense fer cap comentari el va estojar dins. "Ara toca pujar IRPF i IBI, va pensar, de l'IVA ja en rallarem a partir de març".

– A jo, ja me l'han donada, la feinada –va respondre na Nataixa sense canviar de cara–. He d'arreplegar tots els llibres de la conselleria que facin olor de cultura i dur-los a vendre a preu de saldo.

– Som jo, que li he manat –va intervenir na Socorro, amb la cara congestionada perquè no aconseguia dominar els seus reganyols–. Els llibres fan puces i no pot ser que n'hi hagi tants a la conselleria.

– Era el fons editorial per tenir reserves dels llibres d'investigació que havia editat la conselleria –va replicar na Nataixa sense gaire entusiasme, perquè tenia clar que quan sa romana no en treu més, és inútil donar explicacions.

– Bueno, bonu –va exclamar el conseller–, ja m'agrada això de fer neteja, fora llibres! I a més, m'ensum que devien estar escrits en la llengua d'aquestes illes i això indica poc servilisme. A partir d'ara hem de ser més educats.

– Li he de recordar que abans de cap d'any es va deixar els miniconsellers de l'Illa de les Vaques dins la sala de reunions –va intervenir na Socorro–. Que els vol tornar a veure o els he de facturar?

– Memo, mem! –va fer el conseller mentre simulava un carabassot contra la paret–. Els havia ben oblidat. Que encara deven estar esperant la promoció turística, aquests?

– Sí –va intervenir na Nataixa sense que ningú no la convidàs–. Són una gent molt rara. Reclamen la promoció que ja saben que no tindran i en canvi estan a punt de perdre fins i tot les competències d'ordenació turística i ni xisten.

– Buenos mozos lo son, bons al·lots ho són –va replicar el conseller–. Però has de pensar que els kefes de l'Illa Grossa els tractam molt bé. Avui mateix els donaré una alegria, per ajudar-los a superar la crisi i que no es ralli tant dels nous impostos: podran posar dos noms a cada poble.

– Això sí que és polit! –va exclamar na Socorro mentre començava a picar de mans–. Ara si que serem una colònia d'ultramar com Déu mana, com l'Índia quan era dels anglesos, que van rebatejar tots el pobles. Quina il·lusió!

– I tant –va replicar na Nataixa mentre es posava les mans al cap–, ben igual. I amb funcionaris que amb la llengua de l'imperi, ja en tenen prou. Els indígenes no es mereixen ni que es conservi la seva cultura. Són ciutadans de segona.

– Pero que cosas dices, Nataixa, quines coses dius Nataixa, és que som bilingües, noltros, què no ho saps? –va cridar el conseller ple d'energia imperial.

– Tan bilingües –va respondre-li na Nastaixa amb cara de cansada de tanta demagògia– que la nostra pròpia llengua ja no l'exigiran ni per fer una feina pública a ca nostra. L'altra sí, "por supuesto, don Simón".