TW
0

CARTA DES DE NEWCASTLE (ANGLATERRA)

Pau obrador

Twitter @pauobrador

La crisi que des de mitjans del 2008 està arrasant Europa com si d'un tsunami es tractés té el seu origen en els desequilibris econòmics i socials que ha provocat la globalització neoliberal. Un model econòmic basat en l'endeutament fàcil i l'especulació urbanístico-financera ha condemnat molt especialment el sud d'Europa a un futur realment incert. Tanmateix qui ha pagat políticament els plats trencats han estat els partits socialdemòcrates. A gairebé tota Europa hi governen avui partits de "dretes" que impulsen reformes socialment regressives. Només Dinamarca té un govern laborista.

Menorca no és cap excepció sinó un cas paradigmàtic del que està passant a Europa. La crisi ha posat de manifest les conseqüències nefastes d'un model econòmic basat en l'especulació urbanística. Tanmateix qui ha pagat els plats trencats han estat els impulsors del PTI que es va redactar precisament per evitar tota aquesta bogeria especulativa. La dreta més dura de totes governa avui Menorca. El seu programa de govern representa un atac sense precedents al benestar social, la identitat cultural i la protecció del territori. Amb l'excusa de la crisi el nou govern ha retornat aquesta illa als anys 60 en tan sols 6 mesos.

La dreta més dura de totes governa Europa perquè la crisi ha fet miques el model polític de la socialdemocràcia. Els esquemes de la tercera via Zapatero i el nou Laborisme de Blair han deixat de funcionar. La socialdemocràcia no es va qüestionar mai els desequilibris socials ni la validesa del model de creixement –en aquest sentit el PTI és una excepció política molt lloable. Es va limitar a gestionar els beneficis que l'economia especulativa generava. Es tractava de crear una sensació de riquesa a través d'instruments financers –en el nostre cas hipoteques– i si cal abocar diners damunt problemes socials. En el moment que no hi ha res a repartir i no es concedeixen hipoteques, aquest model es desinfla i es posen de manifest les terribles injustícies del sistema.

Si la socialdemocràcia vol sobreviure haurà de començar a fer-se preguntes i a ser conseqüent amb el que pensa. I haurà de fer-ho no només als mítings sinó també al programa electoral amb propostes concretes. El problema de fer-se preguntes, és que les respostes poden ser molt incòmodes. Tots sabem, per exemple, que les càrregues impositives a l'estat espanyol estan molt mal repartides i que el PSOE les va fer més injustes encara. Avui mateix un dels diaris més venuts a l'estat Espanyol informa que Rafael Nadal s'havia muntat un xanxullo fiscal a Guipúscoa que li permetia tributar només l'1% del que guanyava. Està disposada la socialdemocràcia a canviar les regles del joc per fer-les més justes?

Des dels sectors més puristes es parla de tornar a les essències de l'esquerra. No hi estic d'acord. Per mi el futur de la socialdemocràcia no passa per moure's dins un eix horitzontal sinó vertical. No és tracta de virar cap a l'esquerra sinó de treballar pels de baix, pel 99% que no posarà mai un peu al congrés de diputats o al palau de la Moncloa. En altres paraules, no es tracta de ser extremistes sinó radicals. Cal anar a l'arrel de les coses, no situar-se a un extrem. La gent ha abandonat la socialdemocràcia no per la seva ambigüitat ideològica sinó per la seva incapacitat de defensar els de baix i proposar alternatives. Massa sovint la socialdemocràcia ha estat presonera d'una retòrica buida de contingut que cal abandonar.

En lloc de fer-se preguntes incòmodes, la resposta de la socialdemocràcia espanyola ha estat bàsicament nacionalista. S'han erigit com el partit que defensa un Estat espanyol fort. Això inclou els super-jutges que empren mètodes de dubtosa legalitat. Només fa falta veure les raons que donen per justificar la pèrdua de les eleccions. A Madrid donen la culpa entre d'altres al debat territorial, a Menorca assenyalen els pactes amb el PSM. Aquests nacionalisme renovat és una manera de tirar pilotes fora i endossar tots els problemes als enemics de la pàtria, als que parlen una llengua no castellana. Si es vol treballar pel 99% cal també qüestionar-se les injustícies que l'estat legitima. A mi per exemple em costa molt d'entendre com es pot ser d'esquerres i no parlar de dèficit fiscal –de tots els diners que ens correspondrien als menorquins i que no veim. I és que més estat no vol dir necessàriament més igualtat.

Tot indica que vivim un canvi d'època i que les velles etiquetes ja no serveixen. La socialdemocràcia sembla ferida de mort, però el 99% necessita més que mai articular políticament els seus interessos i inquietuds.