L’ungüent de reblanir

– Ja ho veig, ja, que s'està posant com un mardà –va replicar na Nataixa mentre perdia el temps comptant un per un els fulls de paper hi havia dins els paquets de 500 del magatzem de la conselleria.

– En primero (que es pensava que volia dir: "Primer de tot"), no me feia cap gràcia governar en aquests temps de crisi –va continuar l'autoritat mentre llepava els davalls de la tapa del iogurt–, però ara t'he de reconèixer que estic xalant. Tot m'ho decideixen a Madrit!

– Idò miri jo quina xalada que faig –va replicar na Nataixa Rasputinova mirant de no descomptar-se–, amb aquestes feines que m'encarreguen d'ensians governen vostès.

– Tienes que pensar, querida subordinada, que todos los trabajos son importantes (que volia dir: "Si no t'agrada la feina que et don, et fots") –va respondre el conseller amb actitud paternal–. Vés a saber si descobriràs que hi falten fulls, dins els paquets. I si no hi són tots, ja sabem qui ha estat el culpable...

– I tant! –va replicar na Nataixa–, segur que serà culpa dels que governaven abans, que eren un desastre. Però quina feinada, si obrien cada paquet per agafar uns quants fulls i el tornaven a precintar, no ho troba?

– No te fies nunca de los insulares (que volia dir: "Jo ja no sé ni d'on som") –va replicar el conseller –. I pensa que quan les coses van malament, a qualcú hem de donar la culpa. El mal és que aquella gent no va deixar casos de corrupció espectaculars, com noltros solem deixar, per això s'han de repassar fins i tot els fulls en blanc.

Na Nataixa va dirigir una mirada de resignació al nostro espia, que era allà, assegut al sofà i disfressat d'Àvia Quaresma sense peus, no fos cas que amb l'excusa de la crisi qualcú n'hi volgués retallar més del compte. Així formava part del panorama general de misèria i ningú no reparava que era un espia.

– Pero ahora tenemos un trabajo más importante (que volia dir: "Ara farem una mica de feina") –va continuar el conseller de la cosa–. M'has d'ajudar a preparar l'ungüent de reblanir, que els companys de l'Illa de les Vaques n'han de menester una carretada.

– Ah! –va fer la russa tota sorpresa.

– Es que aquellos chicos tienen poca experiencia (que volia dir: "Els ho hem de donar tot mastegat, en aquells" –va continuar el conseller mentre es treia l'americana i s'arromangava–. I aquest ungüent els va molt bé.

– Me té ben intrigada, conseller –va insistir na Nataixa.

– Claro que sí (que: vol dir: "Ja ho entenc) –va respondre el conseller mentre començava a barrejar sucs–. És que sempre el prepar amb l'assessora, na Socorro, però ja saps que aquests dies és a la fira de creuers de Miami... A remenar per allà amb els batles de l'Illa de les Vaques.

– Aquells, sempre amb la fantasia dels creuers, eh? –es va confiar na Nataixa.

– Y los miniconsejeros también. Déjalos, mesquinets (que ja s'entén què volia dir) –va respondre el conseller que ara afegia pebre coent als sucs –. Mentre no m'emprenyin reclamant equitat econòmica, ni la promoció turística pròpia, ni ajuts per a les seves indústries, ni respecte per l'idioma, que vagin jugant als creuers.

– És ben estrany que no es rebel·lin per res –va replicar na Nataixa– Perquè per molt companys seus que siguin, no passa dia que no rebin una puntada de peu: doblers que no arriben, obres que s'aturen, impostos per sorpresa, la dessaladora, la depuradora, els viatges mèdics...

– ¡Mi tesoro! (que volia dir: "Aquí tens el secret") –va respondre el conseller, que ja tenia a punt una pasta espessa que mostrava a la russa–. Una fregada d'ungüent de reblanir d'aquest, i fas allò que te comandin, dòcil i disposat.

– Però i el miniconseller que està manyuclant el PTI i totes les normes que han fet singular aquella illa? –va interrogar na Nataixa, que no podia creure que un simple suc espès pogués ser tan devastador.

– ¿Aquel? –va fer memòria el conseller–. Sí, és que aquell se'n posa ració doble.