Ser capellà i fer de capellà

Des de l'inici del meu ministeri, és en la celebració de la missa dominical que he trobat la unitat entre el ser capellà i el fer de capellà. Així ha estat en les diferents comunitats per on he passat: St. Esteve, St. Bartomeu, Sta. Eulàlia i el Carme, St. Francesc de Maó, el Toro, St. Cristòfol des Migjorn i, ara novament, a St. Bartomeu de Ferreries; i també, de tant en tant, al llunyà Bluefields de la costa oriental de Nicaragua. Segons la meva manera de veure, ser capellà vol dir combregar amb el Crist entregat per nosaltres i per tots, i aquesta és justament la vivència de la missa. Aleshores, fer de capellà per mi vol dir no sols presidir una celebració, sinó moure't en totes direccions, fer-te amb tothom com un de tants, per agrupar els fills de Déu dispersos, és clar, sense forçar mai ningú, però fent arribar a tothom la invitació. Ser capellà implica dir missa però no ser capellà de missa i olla, com es diu.

Un dia, un paisà afeccionat a la música, en veure'm que anava a dir missa, em va dir: "molta feina, eh?". Se'm va ocórrer respondre-li: "tu quan fas un recital, com ho vius, com una feina o com una festa?". No record si li vaig donar temps de respondre, però pel meu compte vaig afegir: "per mi la missa no és una feina, és una festa, una celebració. La feina, si de cas, és en la preparació i en la continuació acabada la missa".

D'on prové el malentès? Crec que del fet que mentre uns entenen la missa simplement com un ritu, un costum o una obligació, jo l'entenc com una trobada festiva amb Jesucrist, en la mediació de la seva comunitat, la seva paraula, el seu memorial. És més que un ritu o un costum social. Ara bé. Entenc que no pot ser festiva si es fa per pura obligació. Des del principi de la nostra història cristiana, aquesta trobada ha estat anterior al descans dominical, i ha estat primer l'eucaristia dominical que ha donat sentit al diumenge i no a l'enrevés. Em deman: es pot mantenir la vida cristiana al marge d'aquesta trobada? Des d'un punt de vista ètic sí, sens dubte; però l'ètica només és una dimensió de la fe cristiana, i no la primera.

Ja sé que hi ha barreres perquè la missa dominical sigui captada per molts no com un simple ritu sinó com una vivència compartida i participada, i arribi a ocupar el centre de la vida cristiana. Unes barreres o obstacles vénen de fora, altres de dintre. Quan estava a Sta. Eulàlia de Maó, l'amic Domènec em va mostrar un magnífic i profètic article titulat "L'església cremada" (publicat a "La veu de Catalunya" el 18-12-1909). N'era autor en Joan Maragall i l'havia escrit arran de l'incendi d'esglésies en la Setmana Tràgica de Barcelona. S'expressava així: "Jo mai havia oït una missa com aquella". Es referia a la missa celebrada en una església incendiada en la qual havien caigut els murs que la separaven dels pobres. L'escriptor poeta diu haver sentit el capellà que cridava: "Entreu, entreu, la porta és ben oberta; vosaltres mateixos l'heu oberta amb el foc i el ferro de l'odi: i ara heus aquí que trobeu a dintre el Misteri més gran de l'Amor rediviu. Destruint l'església heu restaurat l'església, la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats..."

Hi ha una qüestió que em preocupa: d'aquí a 20 anys, seguiran tenint missa cada diumenge les nostres comunitats parroquials? El fet és que el nombre de capellans va minvant inexorablement. Per açò benvinguts tots els esforços i pregàries pel foment de les vocacions. Ara jo pens que els responsables de l'Església haurien d'obrir la possibilitat d'ordenar persones casades –naturalment vocacionades– perquè aquest imprescindible servei a les comunitats no desaparegui. Abans que sigui massa tard. Al cap i a la fi, si l'Església fa l'Eucaristia, l'Eucaristia construeix l'Església.