Miquel Àngel Maria25/03/12 0:00
TW
0

Benvolgut amic. La celebració del bicentenari de la Constitució de Cadis (1812), ha permès comprovar que un dels problemes atàvics de la construcció de l'Espanya contemporània continua irresolt: el problema del nacionalisme. Del nacionalisme espanyol, s'entén, que és el de debò.
Vostè pràcticament no en parla de la famosa "Pepa", però la referència que en fa al perfil biogràfic del notari Ramon M. Roca i Sastre, compilador del Dret civil català, és molt reveladora: qualifica aquella Constitució d'ingènuament liberal, destaca que imposava unes lleis mercantils, penals i processals úniques en tot l'àmbit de l'Estat, i recorda que els textos constitucionals posteriors van ratificar aquesta visió, malgrat que la unificació forçada creava més problemes que no en resolia. Fins aleshores, el dret foral i regional, fruit d'una llarga evolució, havia regulat positivament les necessitats pròpies i distintes de cada territori. Almenys en aquest aspecte el temps donaria la raó als crítics, fins al punt que en ple franquisme (1960), el Dret civil català seria elevat al rang de llei de l'Estat. Un any més tard, el 1961, va succeir el mateix amb el Dret foral balear.

Es comprèn que la primera Constitució de la història d'Espanya hagi de ser celebrada, però els accents que han marcat l'efemèride, així com les llacunes i omissions —allò que no s'ha dit—, validen la tesi de l'historiador Borja de Riquer: el nacionalisme espanyol ha fracassat reiteradament perquè, tret de comptades excepcions, ha negat la pluralitat interna de l'estat i s'ha volgut construir sobre la premissa falsa d'una identitat única en els àmbits cultural, polític i jurídic. Riquer i vostè ho expressen de distinta manera, però estan d'acord que la ceguesa i la incompetència dels polítics espanyols, incapaços de resoldre els problemes de la diversitat sense matar-la, estan a l'arrel del retràs d'Espanya respecte dels estats europeus veïns.

Aquests dies, els entusiastes de la Constitució de Cadis han celebrat, amb raó, el caràcter modernitzador d'aquell projecte. Però han callat que bona part dels debats van tenir a veure amb la pluralitat dels territoris espanyols, que llavors incloïen les colònies americanes. Els americans volien una relació federal, però els peninsulars, que eren majoria, parlaven del federalisme com a perill i van imposar la seva visió d'Espanya com a nació única i uniforme. Dècades més tard, en plena restauració borbònica, Cánovas del Castillo sentencià que els espanyols no tenien res a opinar ni a decidir sobre la seva identitat nacional, atès que ja estava preestablerta.

Amb la Constitució de 1978 va semblar que Espanya aprenia la lliçó de la història: el reconeixement de "nacionalitats i regions" i l'obertura a un desplegament autonòmic auguraven la resolució satisfactòria d'un problema secular. Però allà on hi havia la solució, al final hi ha hagut el taló d'Aquil·les: les autonomies havien de servir per donar autogovern a les nacions històriques, però la seva generalització (el famós "café para todos"), orquestrada pels qui no hi havien cregut mai, és a l'arrel de la crisi actual de l'estat de les autonomies. La culpa no és de la pluralitat ni de l'autogovern legítim, sinó d'haver creat autonomies artificials i haver regalat autogovern a qui no l'havia demanat mai, convertint les comunitats autònomes en repartidores. Amb l'acabament d'una època de bonança tot açò ha saltat pels aires, i ara ens trobam com al principi: el nacionalisme espanyol torna a proposar la recentralització, la negació de la diversitat, la subjugació dels territoris díscols i la reafirmació intransigent de l'exclusivitat del projecte identitari espanyol.

Vostè es va desenganyar molt prest de la nova democràcia espanyola. Al seu amic Josep Valls li ho va confessar sense embuts: "Com va la política, després de la mort de Franco? Abans em pensava que en aquest país tot estava per fer. Ara veig que no hi ha res a fer". Trenta anys i unes quantes autonomies més tard, la conclusió és dramàticament contundent: esteim com a Cadis l'any 1812. Com sempre. Fa tot l'efecte que Espanya no té remei.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.