Si Algèria no ha tingut una participació decisiva a la "primavera àrab" és probable que la pugui conèixer després de les properes eleccions del 10 de maig i que assoleixi una experiència semblant a les que han tingut lloc a Egipte, a Tunísia i al Marroc. Tanmateix, la primera pregunta que ens hem de fer és aquesta: Els fets dolorosos dels anys noranta –amb els horrors del terrorisme que va seguir al "no passaran" brutal de l'exèrcit al Front Islàmic de Salvació (FIS), vencedor de les eleccions- no seran un pes enorme que afectarà aquestes eleccions del 10 de maig? La resposta és que sí, que és probable, però també que és en aquesta experiència on es fonamenten les esperances dels demòcrates i d'una gran part de la societat algeriana, profundament traumatitzada pel "decenni negre".
El decenni negre (1992 - 2003)
Arran de les revoltes juvenils d'octubre de 1988, i aprofitant-se de l'obertura pluralista que aquestes provocaren en el règim, el FIS, amb una base ideològica a penes elaborada, es posicionà com a primera força política, guanyant les eleccions locals del mes de juny de 1990 (ocupà 850 ajuntaments dels 1540 que tenia el país), i es féu immediatament amb les eleccions legislatives de desembre de 1991, adjudicant-se a la primera volta 188 dels 430 escons.
Amb aquest resultat era evident que, a la segona volta, es faria amb el control absolut del país, que li permetria revisar la Constitució per fonamentar-la en la xaria. Els islamistes del FIS ho havien advertit: si guanyaven, convertirien Algèria en un Estat teocràtic fonamentat en la llei islàmica. Una perspectiva que va fer tremolar l'Exèrcit i també els demòcrates, molts dels quals van donar suport a la interrupció del procés electoral decidit per l'estat major de l'Exèrcit en nom de la salvació de la república.
El FIS, que no es va resignar a sotmetre's al cop d'Estat, va ser dissolt immediatament, i els seus dirigents empresonats tan bon punt es van succeir les primeres víctimes dels atacs islamistes. Després van venir les matances col·lectives, els assassinats selectius d'intel·lectuals i d'altres indiscriminats comesos contra "els tirans del poder", tots vindicats per organitzacions terroristes que s'havien llençat a la Guerra Santa. En correspondència, es van produir repressions en massa, que van donar lloc a aquest decenni que es va cloure amb el terrible balanç de 200.000 morts.
Una aposta per la moderació: el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) iel Front de Justícia i del Desenvolupament (FJD)
El moviment islamista, alliçonat per l'experiència d'aquells anys i pel nou context internacional provocat pels atemptats de l'11 de setembre de 2001, es va decidir llavors perla moderació, tot marcant distàncies respecte de les actuacions amenaçants dels antics membres del FIS, encara que continuaren sostenint que el vessament de sang de tots aquells anys requeia sobre les espatlles de l'Exèrcit algerià.
D'entre els islamistes, cal destacar el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) que, no tan sols va sobreviure a les tempestes dels anys noranta, sinó que ha anat adquirint una gran experiència de poder presentant-se a totes les eleccions que el país ha conegut des de fa vint anys. En realitat, aquest partit ha anat guanyant posicions pel fet de participar en el poder durant tot aquest temps i es prepara avui per realitzar la profecia d'una victòria dels "moderats", seguint l'exemple del partit turc en el poder i del qui l'ha assumit també a Tunísia. Però l'ambició del MSP, al si del qual no deixa d'haver-hi dissidències, s'enfronta a un problema real: mentre que els militants d'Ennahda a Tunísia, dels Germans Musulmans a Egipte i del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) al Marroc han sofert la repressió dels dictadors, això no ha succeït amb els membres islamistes del MSP, que van ser col·laboracionistes amb els militars.
Aquest partit, en efecte, fins fa poques setmanes servia de tercer pilar -juntament amb el Front d'Alliberament Nacional (FLN) i el Reagrupament Nacional Democràtic (RND)- a l'aliança presidencial que donava suport a Abdelaziz Bouteflika, els ministres de la qual no han estat, precisament, exemple de probitat ni de competència. Per això, totes les mirades es giren més aviat cap als líders que han sabut guardar distàncies respecte del poder, com per exemple, Abdallah Djaballah, que gaudeix d'una aura ascendent a l'est del país i que, per enèsima vegada, acaba de llançar el FJD a la carrera electoral, i no seria estrany que pogués absorbir el que resta de la base de l'antic FIS.
Les dificultats d'anàlisi
Però totes aquestes previsions no tenen en compte les especificitats lligades a la naturalesa del règim algerià (força insondable des de fora), ni les dificultats per arribar a saber com pot respondre el país. Aquestes mateixes incògnites van impedir mesurar el grau de motivació dels qui es van llençar als carrers pel mes de gener de 2011 després de les manifestacions que van sacsejar el país.
El poder algerià està construït a imatge i semblança del qui l'encarna des de fa més de dotze anys, el president Abdelaziz Bouteflika. Vell i malalt, recorre a la riquesa petroliera per desactivar qualsevol esclat de les tensions socials que poden convertir-se en una contestació política global. Davant seu, a l'oposició, el desgast provocat per les lluites dels darrers vint anys han afeblit i dividit els partits que es diuen democràtics i també han desestructurat la societat civil.
Són molts, doncs, els elements que desorienten els algerians, en general poc decidits a abandonar la seva desconfiança envers la política. Fet aquest que pot conduir a un elevat nivell d'abstenció que serà difícil de dissimular a les eleccions del 10 de maig i dificultarà la reivindicació dels comicis com a primer acte de renovació democràtica.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.