Felícia Fuster, una veu singular

En un article a Serra d'Or (gener, 2012), Lluïsa Julià parlava de la veu d'una outsider en referir-se a Felícia Fuster, atès que la seva circumstància vital la situaria fora dels corrents i dels cercles literaris del país, més encara tenint en compte la seva dedicació tardana a la poesia. Fuster, que ja havia destacat des de molt petita per la seva extraordinària capacitat per al dibuix, realitzaria estudis d'art a l'Escola Massana durant la seva adolescència i, després de la guerra, arribaria a ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on obtindria la plaça de professora de dibuix. El 1951, però, decidí sortir d'un ambient que l'ofegava com a dona i com a artista i s'instal·là definitivament a París on desenvolupà la seva carrera en el món de l'art. Pertany, per tant, a aquesta categoria d'escriptors-artistes, prou freqüent en el nostre àmbit, que comparteixen noms com Albert Ràfols Casamada, Narcís Comadira, Perejaume, o Pau Faner i Francesc Florit Nin a Menorca, on ja hi havia hagut el precedent de Gumersind Gomila.

La independència, el treball lent i solitari, una inexhaurible llibertat creadora, la recerca del poder revelador dels mots, l'experimentació formal, la voluntat d'arribar a l'essència expressiva a través de la interiorització o la meditació de caràcter existencial, podrien ser algunes de les característiques que trobam al llarg de l'obra poètica de Felícia Fuster, sempre marcada per una estètica molt personal en relació als corrents de la poesia catalana contemporània i en la qual segurament no deu ser aliena l'evolució de la poesia francesa amb referents com Paul Éluard o René Char, assenyalats per Francesc Parcerises al pròleg a Aquelles cordes del vent (1987).

Els tres primers llibres publicats per Fuster, és a dir els dos ja citats i el titulat Encara (1987), vindrien a formar una trilogia tant pel que fa a la seva forma poètica com al seu contingut, de delicada i intensa introspecció i sorprenent riquesa d'imatges. A la plaquette Passarel·les/Mosaïques (1992) l'obra de Fuster mostra ja l'evolució cap a l'experimentalisme i les estructures de caràcter més avantguardista. El llibre següent, Versió original (1996), és una fonda, desolada i colpidora meditació sobre la guerra dels Balcans. A Sorra del temps absent (1998) és el llibre en què l'autora es deixa endur més per la llibertat creadora i s'endinsa en l'experimentalisme i la recerca de noves formes expressives. El darrer llibre publicat seria Postals no escrites (2001), crònica d'un viatge al Japó que prendria la forma de l'haiku, a la manera de Basho, tal com el fixaria a la nostra literatura Carles Riba. A part d'aquests llibres hem de citar també les valuoses traduccions de Poesia japonesa contemporània (1988) que ens ofereix una important mostra dels poetes actuals d'aquell país asiàtic. L'any 2010 l'editorial Proa va publicar, en edició a cura de Lluïsa Julià, la poesia completa de Fuster en el volum Obra poètica que feliçment ens posa a l'abast el conjunt de la seva obra.

Per acabar amb unes paraules de Fuster he triat uns versos del primer poema de Versió Original, aquesta profunda i sentida meditació sobre la barbàrie: "Caín centre del fil/ sastre de mort/ eina sense perdó enllà de la distància/ nus maleït que ofegues/ dintre de les conques/ tota claror viscuda/ La destrucció per sempre/ indestructible.