J. Bosco Faner i Bagur17/04/12 0:00
TW
0

Algú m'ha enviat per correu electrònic, un escrit de "Meliton Bruque García", capellà d'una parròquia de Linares. El que diu, ha estat per a mi motiu de reflexió. Aquest prevere, com tants d'altres, demostra estimar profundament l'Església. La carta que escriu i que jo l'he vista també penjada al Facebook, recalca el que realment l'importa: L'Església està a prop dels pobres! Meliton, no nega ni amaga la crítica que alguns li fan. La història és molt llarga i dóna per a tot. El que afirma clarament és que quan algú opina o sentencia sobre el que sigui, és més creïble si ho fa des de dins que des de fora. Tot i que a tots ens hem d'escoltar.Alguns, assegura, parlen que l'Església és una càrrega per a l'Estat i que hauria de pagar l'IBI, i que, a la Declaració d'Hisenda, els ciutadans no haurien de posar a favor d'ella la "X". Amb un llenguatge clar i convençut del que viu, remarca una i altra vegada, que l'Església que ell coneix, la Parròquia de St. Josep, viu i es desfà pels pobres. I ratifica que aquesta església, i no una altra, és la que ell veu normalment quan visita altres parròquies de la seva diòcesi o arreu d'Espanya.Bruque Garcia, parla dels pobres que cada setmana, puntuals i confiats, atén la seva comunitat. Concreta que ajuda, actualment, a 30 famílies. I declara sense por que, arreu-arreu, poden dir el mateix quasi bé totes les altres comunitats cristianes, augmentant o disminuint aquesta xifra. I jo li don la raó perquè ho visc.

Puntualitza amb claredat que l'ajuda que reben aquestes famílies no ve de l'Estat. Els qui cobreixen les despeses són els mateixos membres que assisteixen a missa cada diumenge, i també d'altres que viuen amb silenci la seva solidaritat i ens aporten donatius i/o bosses de menjar.

En aquest mitjà no tenc cap necessitat de fer públic el que una comunitat com la de St. Esteve de Ciutadella, d'un poc més de quatre-centes persones que són les que solen celebrar l'Eucaristia cada setmana, comparteixen amb els pobres cada mes o al llarg de l'any. Sols entrant a la Parròquia, es poden veure les xifres reals de la nostra economia. Els seglars, que no el rector, que són els encarregats, fan un treball excel·lent a favor de la claredat i la netedat econòmica.

El rector de Sant Josep de Linares manifesta la seva angoixa quan descobreix que alguns que solen opinar molt negativament de l'Església de cara als pobres, sembla desconeixen la labor real i diària que fa a favor d'ells, i a favor de l'educació i compromís social de les persones. Més d'alguna vegada hem sentit dir, i també de qui no està avesat a tenir un sentit transcendent però que coneix personalment la seva tasca educadora: "Allà, no ensenyen res de dolent". Molts coincidirem –no tots, açò és impossible- que és normal veure cristians que han assumit i assumeixen responsabilitats de tots tipus: polítiques, socials, sindicals, culturals, empresarials, esportives...

La carta del rector d'una Parròquia de Linares, em fa concloure que les nostres comunitats no deixaran d'estar mai a prop dels pobres encara que alguns creguin oportú aplicar-nos l'IBI, no donar-nos subvencions, o que no es marqui la "X" a la declaració d'Hisenda. Des del seu començament, tot admetent actituds i circumstàncies desafortunades, els referents millors de l'església –els sants i santes- ens han transmès aquesta forma de fer viscuda per Jesús.

Davant l'escrit del rector Melitón, he refermat conviccions: Crec en les persones que respiren humanitat i són valentes. Aquelles que parlen clar i miren sense por als ulls perquè són vertaderes. Les que admeten les limitacions que passegen com a persones o com a membres d'un grup o comunitat, i que no necessiten fer trampa per aconseguir el que cerquen. Crec en les persones que caminen amb coratge i mostren la cara en moments difícils. Persones que, segur, s'equivoquen no poques vegades, però que sempre aprenen del que fan, del que diuen, del que escolten, o del que els discuteixen. Persones que compleixen amb la seva consciència i que viuen deixant un somriure a la cara dels qui més pateixen, i una inquietud que fereix positivament el cor dels qui actuen enduts per interessos que no sempre confessen obertament. Crec, amb una paraula, amb aquelles dones i homes que agraeixen l'existència de la bona harmonia.