El conseller se’n va a caçar elefants

– Sí que ho han aclarit deveres, açò de l'educació –li va dir na Nataixa, auxiliar de tercera, mentre continuava la feina que li havien ordenat avui, comptar quants de poms tenen les portes de la conselleria.

– Es que ir a Madrit es un santiamén (que volia dir: "Tot està calculat per fer-nos anar i venir de Madrit") –va respondre el conseller mentre feia un sospir i s'asseia al sofà.

– Açò ho expliqui als seus súbdits de l'Illa de les Vaques, vam que en pensen ells –li va replicar na Nataixa sense aturar de comptar poms.

– Pobrecillos (que volia dir: "És que aquella illa és molt desgraciada") –va respondre el conseller–. Els ha tocat aguantar un país on l'única cosa que funciona es anar i venir de Madrit, i a ells, ni açò no els hi deixen fer!

– Però mos expliqui com ha anat la reunió aquesta de l'educació –va demanar na Socorro, l'assessora–, que hauré de preparar la roda de premsa. Quina xalada veure les cares de sorpresa dels periodistes cada vegada que he d'explicar una nova idea del Govern!

– És que un dia es moriran des retgiró –va respondre irònica na Nataixa–. No n'anunciau ni una que no estigui en contra de tot allò que vau prometre a la campanya electoral. Quin morro!

– Una sí que la hemos cumplido (que volia dir: "Que no te'n recordes que mos l'hem carregat l'idioma propi?") –va intervenir el conseller mentre començava a treure de la maleta els regals que havia duit a les seves subordinades–. I en el tema de l'educació, tranquil·les, que no haurem de fer res de tot allò que diu el ministre, perquè ja ho pensàvem fer abans que ho digués.

Na Nataixa va fer una mirada d'intel·ligència al nostro espia, que avui s'havia disfressat de caçador d'elefants perquè ningú no el pogués fer fora. I l'homo li va tornar amb uns ulls que eren més d'encalçar elefantes que no elefants.

– I que és guapo, el ministre? –va demanar na Socorro, emocionada només de pensar que el conseller havia estat devora el poder perpetu.

– Quines coses de demanar –va replicar na Nataixa mentre imitava la cara del ministre–. Que no ho has vist per la tele que és més lleig que una mala cosa?

– El ministro –va començar a dir el conseller, mentre donava el regal a na Socorro– lo tiene claro (que volia dir: "És molt espavilat"). Diu que estrenyent estrenyent els al·lots, n'hi queben ben bé cinc o sis més a cada aula, i així podrem despatxar un ranxo de professors i potser fins i tot tancar unes quantes escoles.

– Quina cosa més espantosa! –va exclamar na Nataixa–. Sort que vostès eren els que havien de protegir l'educació de qualsevol retallada!

– Oh, conseller! –va exclamar en el mateix moment na Socorro– Però quin regal més polit que m'ha duit de Madrit. Una capa de torero! Per quan el Congreso aprovi que aumon es poden prohibir les corridas, eh?

– Tal como lo dices (que volia dir: "Li tenim jurada, als que estan en contra dels toros") –va respondre, satisfet, el conseller–. Però deixeu-me continuar amb el ministre. També ha dit que els professors hauran de fer unes quantes hores més i atendre els alumnes dels que estan de baixa. Així encara n'haurem de menester més pocs, de mestres. I tot suma!

– Quina conya! –es va rebotar na Nataixa– I aquestes decisions es prenen en el país que té més fracàs escolar d'Europa i les aules plenes d'alumnes d'arreu del món!

– Esto es lo tuyo (que era com dir: "Açò és teu") –va continuar el conseller sense fer cas de les paraules de la russa–. T'he duit un saleret en forma d'elefant, que treu sal per la trompa. He pensat que en aquests dies et faria molta gràcia.

– Gràcies –va respondre na Nataixa sense cap ganes de riure–. Però encara no entenc que els consellers no s'hagin plantat davant el ministre. Si en Recoi ha fet malament els pressuposts i ha de menester més doblers, que aturi de fer línies d'AVE o tanqui uns quant aeroports inútils, o que cobri peatge a les autopistes, com fan a Catalunya.

– ¡Pero qué dices, muchacha! (que volia dir: "Però què dius, Nataixa!) –va respondre el conseller indignat. Si està molt bé, estrènyer com a pinxes els alumnes. Així aquest hivern no passaran fred. A la premsa i tot ho he dit, que me n'alegrava que les mesures del Ministeri coincideixin amb les del Govern.

– Entre açò i la separació per idioma a les aules, faran una empasta que no mos en sortirem en cent anys –va dir resignada na Nataixa mentre pensava on podria amagar aquell saler tan espantós.

– Alegra esa cara –li va respondre el conseller–. Perquè mira jo si estic satisfet de com va la cosa –va continuar, mentre reparava en el nostro espia i la seva disfreça–, que pens que seria un bon moment per fer una escapadeta i anar a l'Àfrica a caçar elefants.