Jo me n'anava o tornava d'escola pel carreró de can Fino, que era una papereria que lluïa, pompós, el rètol de "Librería Cervantes" M'aturava davant el mostrador, o davant el vidre de la porta, on hi penjaven el darrer exemplar de la revista il·lustrada "El capitán Trueno" El comprava cada setmana, de manera que quan m'aturava davant la "llibreria" ja l'havia llegit, però així i tot hi feia hores, revivint les aventures del "capità" que sempre salvava els seus amics d'una mort segura, o els seus amics el salvaven a ell; i els seus amics eren en Crispín, que tenia una cabellera de patge, rossa, i era refinat de formes i àgil com ell tot sol, i l'altre amic era en Goliat, que era un gegantot amb un vestit de ratlles horitzontals i uns braços com a pales, o com a maces, capaç d'esfondrar la testa de qualsevol enemic que se li posés per davant mentre jurava "por el gran batracio verde", capaç de fer front a un exèrcit cridant "¡Santiago y cierra España!" L'altre personatge principal del capitán Trueno era la seva dama, o la seva al·lota, una estimada ideal de cabell ros, llarguíssim, i figura sinuosa sota el vestit llarg que hauria fet les delícies de qualsevol adolescent, sols que llavors jo no era ni tan sols adolescent i el que volia era guerra, punyades, espasades, vols en globus, contrades desconegudes on córrer sempre noves aventures que –en aquella època ho ignorava– sortien dels guions que escrivia Víctor Mora. Jo preferia el "capitán Trueno" a el "Jabato" o a qualsevol altre heroi per l'estil; trobava que era més home, tenia ideals més nobles; trobava que era més plantós també, i que anava més ben vestit, amb aquelles faldes damunt la cota de malla, i amb aquell escut de barres que duia al pit que molt de temps després em faria recordar les barres que Jaume I va incorporar a la senyera de la Corona d'Aragó.
Temps de mistificacions, d'ignoràncies, de prohibicions, de carestia... Jo llegia el "capitán Trueno"; em llegia tots els diàlegs que entraven dins les bombolles, i crec que amb allò vaig aprendre tant de castellà com a escola i que aquelles devien ser les meves primeres lectures, abans de passar a les novel·les. No sé si es diuen novel·les gràfiques, avui en dia; novel·les gràfiques per entregues, això per suposat. Sé que eren entregues d'il·lusió, perquè ens incitaven a somiar, a filar aventures com aquelles, i ens allunyaven de la realitat sovint adversa de cada dia. El carreró llarg i sense asfaltar de can Fino; el ca famolenc que hi havia fermat davant una cotxeria veïna, aquell ca que agafava al vol qualsevol tros de pa sucat amb oli que li volguessis llençar, i que si li arribaves a llençar un tros de carn o de peixet era capaç de fer l'arbre de la cama i dir-te gràcies i tot. Temps heroics de la infantesa, quan compràvem un codony a la verduleria que hi havia al costat del col·legi i ens el menjàvem també per etapes, perquè era duríssim; quan la donada del convent de Santa Clara ens regalava una butxaca de gínjols i ens els acabàvem en un tres i no res, i després dins l'escola, mentre el capellà perorava, teníem moltíssim de mal de panxa. El capellà duia sotana, i se l'empolsegava de guix quan escrivia a la pissarra. Allà els vam aprendre a dibuixar, aquells herois de contarella –els del Capitán Trueno, vull dir–, primer a llapis i després a tinta, procurant no fer alguna taca inesborrable, aquells herois del "¡Santiago y cierra España!", aquells de l'espasa ampla, amb tall a cada banda i una punxa triangular que servia per defensar-se, per atacar, per clavar-la al mur i escalar, per apuntalar una traginada de punxes que els queia al damunt com si fos una "donzella de ferro" –iron maiden–, una cosa que també vam aprendre més tard. Quina sort, guanyar-se la vida amb l'espasa, haver nascut en una època en què els cavallers anaven vestits de ferro dalt cavall i la gent escrivia amb plomes llargues i vegades –quan et feien presoner— fins i tot amb sang! Quina sort viure l'aventura i no defallir en la monòtona, massificada, freda, esquerpa i primitiva escola de cada dia!
Crec que devia ser el 93 quan vaig conèixer Víctor Mora, que era l'autor dels guions de El Capitán Trueno. Víctor Mora acabava de publicar una novel·la, La dona dels ulls de pluja, a Edicions 62, i jo presentava Mal camí i bon senyor, la novel·la que havia guanyat el premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell. Era un home esvelt, Víctor Mora, com corresponia a la imatge del Capitán Trueno que havia creat, però no era fort com per ser un heroi capaç de vèncer tota mena de contraris, vegades fabulosos, fantàstics i malentranyats de mena. Tenia els ulls de mirada franca, com el propi Capitán Trueno, i el posat noble; però els cabells ja els tenia blancs i els portava molt més curts que el "nostre" heroi. La gent feia cua perquè els firmés el llibre i tothom li demanava pel Capitán Trueno. Tenien la idea que havia de saber dibuixar, perquè associaven el Capitán Trueno amb els dibuixos en blanc i negre o amb les portades de colors que havien fornit els dibuixants. Ell els deia que no, que dibuixar no en sabia, que era tot just escriptor, autor dels textos. "Però no sap dibuixar?" "No; no per força els escriptors han de saber dibuixar" "Però ni un trist gargot?" "A tot estirar sé fer un gatet esquemàtic, assegut, amb la cua envoltada i les orelles dretes" "Doncs faci'm un gatet, amb la firma i la dedicatòria, si us plau" I ell, pacient, escrivia la dedicatòria i dibuixava un "gatet", un "moixet" amb unes bones orelles i uns bons mostatxos, i la senyora que l'hi havia demanat se n'anava més contenta que unes Pasqües. "Mira, això m'ho ha 'pintat' el Víctor Mora, l'autor del Capitán Trueno!"
No, no és el mateix dibuixar que escriure; són arts diferents. Hi ha alguns homes que saben expressar-se molt bé en paraules i d'altres ho saben fer en imatges; alguns participen de les dues arts, i hi ha casos molt destacats, com Dalí o Picasso; però sempre sobresurten més en una de les dues disciplines. Per en Víctor Mora era totalment impossible fer els textos i després posar-se a il·lustrar-los amb aquella perfecció de les historietes gràfiques de El Capitán Trueno. Una època jo em vaig comprar uns quants llibres de dibuix que parlaven d'això, de les historietes gràfiques o "còmics" Es podia aprendre la tècnica de dibuixar sense model, però hi havia persones que ho feien de manera innata i no s'hi havien de rompre gaire el cap, perquè les figuretes els sortien igual que a mi em sortien les "historietes" més o menys èpiques o fantàstiques. En aquells llibres vaig aprendre que els dibuixants s'especialitzaven fins al punt que n'hi havia que només feien els dibuixos a llapis, mentre que d'altres es dedicaven només a passar-los a tinta. Com que els llibres que jo tenia eren en anglès, al que era molt hàbil amb la tinta li deien que era un "good inker" i els "good inkers" eren tan apreciats com els bons dibuixants o els bons autors de guions. Així és la vida: el que una persona no té ho té una altra, i entre tots ho fan tot; tothom es complementa. Una altra cosa que vaig aprendre en aquells llibres és que si et posaves davant el paper en blanc i anaves dibuixant poc a poc, les coses sortien; podies crear dibuixos amb història –dibuixos literaris— davant el paper en blanc, igual que hi podies crear històries amb paraules. Aquí vaig deduir que la vertadera força dels creadors d'històries, ja fos a base de guions literaris o de dibuixos tintats, era la imaginació.
La imaginació; per això el Capitán Trueno ens seduïa de petits, perquè alimentava la nostra imaginació. La meva la devia alimentar prou bé, perquè em va despertar el delit per la novel·la d'aventures, que he cultivat més d'una vegada. Sí, quan a Moro de rei descrivia l'assalt dels turcs a Maó i després a Ciutadella, i les lluites sagnants que hi surten, a més de les novel·les d'Emilio Salgari devia tenir en ment les escenes que escrivia Víctor Mora i il·lustraven els dibuixants. Aquest és el tipus de novel·la que a mi m'agrada, novel·la d'acció que descriu a través de les històries trepidants una època imaginada, com pugui ser la Menorca del segle XVI, desemparada, allunyada del poder, desolada després dels atacs dels germans Barbarrossa i de Mustafà Piali. Ah, sí; si hi hagués hagut el capitán Trueno, que s'enfrontava als enemics de cinc en cinc i de cinc en cinc els tombava, les coses ens haurien pintat d'altra manera! Fins i tot ara darrer, a les navegacions reiterades de la meva darrera novel·la, Les bodes del diable, a les peripècies de Gladis per aconseguir la felicitat vora la seva estimada, comptant sempre amb l'ajut del seu amic o confident en Cara de Rosa i del seu pare hi podem trobar esquemes propis de les remotes lectures del capitán Trueno: la dama ideal, Sigrid, els amics incondicionals, Goliat i Crispin, els escenaris variats, la noblesa de sentiments, el clam per la justícia. Són valors universals que es repeteixen en aquesta literatura d'acció de què els bons còmics com el capitán Trueno participen plenament.
–––
Text íntegre de la xerrada de Pau Faner amb motiu de l'exposició Capitán Trueno al Museu de Menorca.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.