De l’esperança d’Hollande al "cop d’Estat" a Bankia

La noticia de la setmana és, sens dubte, l'elecció de François Hollande com a president de la República Francesa. Amb un resultat ajustat i alhora prou clar, el candidat del Partit Socialista s'ha imposat al de l'UMP i actual president, Nicolas Sarkozy, que ha perdut víctima d'aquesta crisi econòmica que sembla que ho arrossegui tot fins al fangar i, també, víctima del seu propi caràcter arrogant i autosuficient.

"Conciutadans –començà dient Hollande pocs minuts després de les 21 hores, quan encara l'escrutini no havia acabat - els francesos, aquest 6 de maig, han decidit pel canvi en elegir-me president de la República. Sóc conscient de l'honor que m'han fet i de la tasca que m'espera (...) Estic orgullós d'haver fet renéixer en vosaltres l'esperança i prometo ser el president de tothom".

Amb la veu serena i el to pausat, no deixava entreveure les seves emocions, i el discurs transmetia, això no obstant, la importància històrica del moment que vivia aquest home de 57 anys que accedeix a la presidència de la república amb la promesa –després veurem què succeirà- de ser un "president normal". "Adreço -va dir- una salutació republicana a Nicolas Sarkozy, que ha dirigit França durant cinc anys i mereix, per aquest sol títol, tot el nostre respecte". I davant les els rumors disconformes d'alguns dels seus correligionaris, Hollande reblava aquesta afirmació dient que "són molt nombrosos els electors que li han donat suport i cal que respectem les seves conviccions". Per això mateix va repetir: "Seré el president de tothom".

D'altra banda, l'esperança que desvetlla Hollande radica en la promesa de fer tot el possible per moderar la dura política marcada per la cancellera Merkel, preocupada exclusivament pel retall del dèficit i gens propensa a propiciar les mesures de creixement.

Per a mi, el més remarcable del seu discurs va ser el crit a la unitat, al "rassemblement" dels francesos: "Massa fractures, massa ferides, massa ruptures, massa retalls separen els nostres conciutadans i això s'ha acabat". Paraules que no són sinó paraules, però que marquen, si més no, una idea i un tarannà polític nou.

Sabem, però, que no hi ha milacres en política i no serà suficient l'elecció d'Hollande per trencar la dinàmica imposada per Merkel i seguida, ulls tancats, per Sarkozy. Aquesta mateixa setmana, la cancellera ha repetit que les polítiques d'austeritat són innegociables, i Le Figaro ens advertia clarament de la contraofensiva que prepara Merkel amb els seus ministres per fer veure a Hollande que el nou president francès "no disposa dels mitjans necessaris per dur a terme la seva política", però no hi ha dubte que alguna cosa canviarà, ni que sigui només perquè Hollande –i no només ell- coadjuvarà al reequilibri de l'Europa dissenyada per Merkel i Sarkozy.

A més, la victòria d'Hollande no és tan sols important perquè una nova veu diferent serà escoltada en aquesta Europa on només sembla que interessin les finances, sinó també perquè posarà fre a una dreta –la francesa- emmirallada en la demagògia populista de Marine Le Pen, que ha arrossegat Sarkozy, a la segona volta, vers posicions inacceptables que poden trencar la "pau republicana" de França i ha fet que el líder centrista, Bayrou, donés el seu vot a Hollande.

Quan, dues hores després de tancats els comicis, TV5 va entrevistar Le Pen i li va demanar si amb la seva actitud no havia perjudicat la dreta, ella es va desmarcar del sistema (ja ho havia fet durant la campanya en afirmar que era, el seu, l'únic partit "antisistema") tot afirmant que no defensava la dreta sinó "la nació". I amb això voldria dir que defensa, per tant, les barreres als emigrants, les traves a Europa i, en definitiva, un populisme i una demagògia que podrien signar perfectament personatges com Cristina Kirchner, Evo Morales o Hugo Chávez, al continent austral.

La nacionalització de Bankia

El món de les finances no es va sorprendre amb la decisió del govern de reflotar Bankia, aquest monstre que va generar la fusió de Caja Madrid i Bancaja (més tard va absorbir Caja Canarias, Caja Avila, Caja Segovia, Caixa Laietana i Caja Rioja), i que, per tant, es va formar per la fusió de les dues grans caixes on els consells d'administració estaven farcits (encara que no exclusivament) de dirigents del Partit Popular (de Madrid i València), comunitats autònomes on, ni les esquerres ni els nacionalistes tenien veu ni vot. En canvi, sí que s'ha sorprès amb la seva nacionalització, en decidir la conversió en accions del deute que tenia pendent el Banco Financiero y de Ahorros (BFA) amb el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), per valor de 4.465 milions d'euros, i amb la decisió del govern de nacionalitzar el 100% d'aquest BFA, amb la qual cosa es convertirà en el principal accionista de Bankia.

D'aquesta forma, es cobrirà el forat patrimonial que ha destapat l'auditoria de Deloitte, que considera que hi ha una sobrevaloració de la participació de BFA a Bankia de, com a mínim, 3.500 milions d'euros, forat que és impossible de cobrir sense l'ajut de l'Estat. En definitiva, que l'administració dirigida pel senyor Rato ha fet perdre a Bankia en una setmana 900 milions d'euros.

Rajoy, doncs, empès per les circumstàncies (qui és que deia que Zapatero improvisava?) ha hagut –també ell- d'improvisar; i el que és encara pitjor, un cop més -quantes vegades ja?- haurà fet el contrari del que ens havia promès: injectar diner públic a un banc, amb les protestes d'un PSOE que ho troba escandalós quan, sota el govern de Zapatero, es van traspassar a la banca privada muntanyes immenses de diners (per tant, PSOE, amic meu, en una qüestió com aquesta "por qué no té callas?!").

Rato, que ha estat definit pels biògraf com "el gran artífex de l'entrada a Espanya a l'euro" (afirmació que, probablement, és certa) ha estat, però, també –com ha dit agudament Enric Juliana- el "gran rescalfador de l'economia espanyola". Doncs bé, aquest personatge que dirigí el FMI abans de Strauss-Kahn, ara s'ha vist forçat a deixar (sembla que per indicació del govern) el poder d'aquest monstre que dirigirà un banquer, José Ignacio Goirigolzarri, que va ser jubilat del BBVA amb una pensió de 69 milions d'euros! (són xifres que va donar TVE).

El Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol

Diners fan diners, és cert, i problemes generen problemes, per això Rajoy no té més remei que rescatar Bankia quan, fa ben poc, el Decret Llei 16/2012 aprovat pel seu govern, introduïa diferents modificacions legislatives a l'assistència pública sanitària, entre les quals hi havia l'eliminació del dret a aquest tipus d'assistència a les persones estrangeres sense autorització de residència a Espanya (com satisfaria aquesta norma a Marine Le Pen!), dret que els era reconegut fins avui per la Llei d'Estrangeria. L'assistència d'aquesta gent –pobres entre els pobres- es mantindrà només en casos d'urgència per accident o malaltia greu fins a l'alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys. (Val a dir que dimecres passat, la ministra Ana Mato va dir "de paraula" en una emissora que s'ampliaria als pacients amb la síndrome del VIH. I jo em demano: perquè a aquests i no als malalts del cor, per exemple?).

Càritas Diocesana de Barcelona i d'altres 23 entitats cristianes d'aquella comunitat, han aixecat la seva veu contra aquesta mesura autoritària i neoliberal que deixa de donar suport als sectors més desvalguts de la nostra societat mentre no té cap mena de recança a l'hora de contradir els principis ideològics davant una política realitzada al dictat dels mercats.

No voldria caure en la demagògia (cosa fàcil en aquest camp), perquè els meus coneixements d'economia són força limitats i potser no hi ha més remei que rescatar Bankia (i amb diners públics!), i potser també s'ha de permetre que un jubilat multimilionari la pugui dirigir cobrant un sou sense renunciar a la seva pensió, però m'hauran de reconèixer, com a mínim, que, per al "ciutadà normal" –aquest que vol ser François Hollande-, tot això és mal d'entendre i, més encara, difícil de justificar.

Per cert, perquè la presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Aguirre, sempre tan loquaç, calla davant la desfeta de Bankia?