Un Cafè i la realitat

Un cafè, una pasta i un diari sobre la taula embolcallat de notícies i més notícies. La nacionalització dels bancs, la situació econòmica, la modificació de les lleis i els plans d'ajustament que les administracions han de posar-hi fil a l'agulla. Pàgines i més pàgines. Els polítics, preocupats per l'economia del país mentre busquen els micròfons, s'endrecen la corbata i s'acaronen els botons de la màniga de la camisa. El lector, capficat en la lectura, no fa més que capejar i afirmar amb un anar i venir d'ulls. Milers de factures pendents de cobrament i piloteres que van i vénen entre governants i oposició. De sobte, un somriure apareix. Un acudit en forma de dibuix on l'enginy impera. El nom d'un directiu d'una companyia aèria que no fa més que recordar a la senyora Doubtfire -o a l'actor Robin Williams-. O una notícia, la de construir un carril-bici per anar a l'aeroport, que no fa més que enlairar la imaginació i esbossar un ciclista, maleta de rodes en mà pel carril a la recerca del vol. La darrera pàgina arriba, i el lector es veu abocat a la seva realitat, la que regeix casa seva. La lluita perquè el banc no li prengui la casa, les factures que l'ajuntament els deu, o la tristesa i impotència de no saber como lluitar contra la violència de gènere que ocupa cada racó de la llar.