Memòria dels bijuters

Un d'aquests dos vells coneguts està afectat d'Alzheimer, en una fase notablement avançada. Diria que no em va reconèixer, tot i la cordialitat de la seva salutació. Anava de bracet amb sa dona, venien d'estirar les cames pel passeig marítim que voreja la cornisa del port de Maó. Amb ella vam conversar uns minuts, i vam compartir algun record de quan el seu marit era un dels millors mecànics de la fàbrica. Els seus coneixements, la seva experiència, a poc a poc desapareixen sota la runa de la seva alienació mental, i també són arronsats per la inexorable liquidació del món bijuter maonès. Fins fa menys d'una generació, la bijuteria no sols era una de les principals activitats econòmiques de la ciutat, sinó que constituïa un fenomen indefugible per entendre la configuració i les relacions de la societat local.

L'altre senyor és, si fa no fa, de la mateixa edat que l'altre. Afortunadament, aquest té el cap ben clar, i la conversa hauria estat amable i entretinguda si no es trobés enfonsat per la desaparició encara recent de la seva esposa. En no haver tingut fills i ser tots dos originaris de Múrcia, sense cap altre familiar a Menorca, es troba afeixugat per una solitud mala de dur. «Si l'empresa bijutera no hagués tancat i no haguessin demolit l'edifici, avui encara aniria a fer el cafè i la xerradeta al bar de la fàbrica, però on vols que vagi?»

Al llibre 'Humor, candor', vostè diu que la memòria, en virtut de la qual revivim el nostre passat i el passat d'altres, és la facultat de conservar i de crear imatges. Ens conserva la frescor de les coses, de les persones, dels paisatges, de la vida. I per bé que vostè apunta els perills d'un memorialisme massa afectat —la tergiversació o deformació del passat, la inútil nostàlgia—, en realitat va concebre la seva obra com un esforç monumental per salvar la memòria d'un país i d'una època de la devastació del temps. Dit açò, cal precisar que els seus llibres no són un simple document il·lustratiu, una crònica escrita amb vana pretensió objectivista, fotogràfica; vostè no fa una transcripció de la realitat, sinó una creació literària, i per tant un discurs sobre la realitat. Quan rescata de l'oblit una persona, o un fet, o una institució, no pretén deixar constància de la seva existència, sinó conduir el lector cap a una determinada posició davant aquesta realitat, convertir-lo en còmplice de la seva mirada. I aquest lector està sobretot situat en el futur: vostè escriu "pels que vindran", perquè puguin, a través seu, enllaçar-se amb el passat i reprendre'n el fil.

Seria exagerat dir que ningú ja no es recorda dels bijuters de Maó. Aquest mateix diari recull, adesiara, notícies i comentaris prou interessants. Però ens parlen sobretot dels empresaris i les empreses, o de l'economia, el disseny i les fires. Hi trob a faltar una narració feta amb una vocació semblant a la de vostè, subjectiva i compromesa, un relat que vagi molt més enllà de la crònica periodística, que eviti també el parany del retrat costumista, un relat capaç de crear la memòria-imatge d'aquest món que no hem de perdre. El necessitam per inocular en les generacions menorquines "que vindran" la saba dels obrers de la bijuteria, homes i dones que no podem deixar caure en l'anonimat perquè han escrit les millors pàgines de la història recent de Maó. En els temps difícils i incerts que vénen, la seva lliçó ens resulta imprescindible. Algú s'hi hauria de posar.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.