Josep Mª Quintana20/05/12 0:00
TW
0

Confio que Ponç Pons, l'escriptor més universal dels de casa i un dels grans coneixedors de la literatura iberoamericana, ens escriurà un article sobre la vida i l'obra de Carlos Fuentes, l'escriptor que ha mort fa uns dies a Mèxic, a l'edat de 83 anys. Mentrestant, jo diré el que més m'ha impressionat d'aquest escriptor que ens acaba de deixar.
El darrer llibre que he llegit de l'autor de "La muerte de Artemio Cruz" el vaig acabar fa uns mesos: "La gran novela latinoamericana" (Alfaguara, 2011), una obra clau per conèixer, des del punt de vista d'una àguila que planeja sobre un món que contempla, coneix i estima, el rerefons de l'obra dels principals escriptors iberoamericans. És un llibre on, després d'una advertència pre-ibèrica, ens parla del descobriment i de la conquesta, de la cultura colonial, de la revolució, mexicana, de Borges, d'Onetti, de Cortázar, de García Marquez...I fins dedica unes pàgines a Juan Goitisolo ("un gachupín entre castizos") que, no sols era "persona grata" de Carlos Fuentes sinó que ho és també –em consta- de Ponç Pons, que acaba de passejar el seu verb per Aix-en-Provence, com a escriptor de l'any de la nostra literatura catalana. En definitiva, al mateix lloc que, el passat més d'octubre de 2011, Carlos Fuentes va rebre l'homenatge d'escriptors francesos, espanyols i mexicans.

Jo, que em considero escriptor, no sóc, però, un professor de literatura. Menys encara un crític. Per tant, puc ser com a molt un lector atent. Per això mateix em veig incapaç de parlar de l'obra literària de Carlos Fuentes, però sí que voldria remarcar el que més m'ha atret d'aquest home, nascut a Panamà, el 1928, que, quan tenia només dos mesos va fer el seu primer viatge fins a Quito (el seu pare era diplomàtic), va residir a nombroses ciutats i a diversos països sud-americans, i s'instal·là a Londres l'any 1986, encara que s'ha sentit sempre profundament mexicà. De Carlos Fuentes m'atrau sobretot el seu compromís amb el món i amb els homes. En definitiva, el seu testimoni intel·lectual. Perquè, més enllà de la seva obra literària (encara que també amb la seva obra), Fuentes ha estat sempre un parapet sòlid davant la mentida, un home que s'ha interrogat respecte del món que l'envoltava, un home que, a cada moment, ha dit el que havia de dir.

Fuentes no es va recloure mai en una torre d'ivori que l'aïllés del món. Escriure –fer literatura- no podia ser, per a ell, un art que s'exercís d'esquena a la realitat. Per això mai no va donar l'esquena a aquesta realitat (no oblidem que Fuentes, a més d'escriptor, s'havia llicenciat en dret a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i en economia a l'Institut d'Alts Estudis Internacionals de Ginebra). Ben al contrari, Carlos Fuentes va col·laborar amb molts organismes internacionals, es preocupà de conèixer els lligams que hi havia entre la ciència i el desenvolupament, participà a nombrosos seminaris que tractaven del tema de la cooperació econòmica en un quadre de diàleg Nord-Sud, i fins inaugurà, l'any 1987, la càtedra Robert F. Kennedy a Harvard, d'on van sorgir revistes i empreses editorials que han reblat la idea que l'intel·lectual ha de ser –quin sentit tindria si no?- un home compromès amb el seu temps.

Per a Carlos Fuentes, una de les grans tragèdies del món modern ha estat d'haver substituït el sentit tràgic de la vida per un terrible maniqueisme que es revela incapaç d'ajudar l'home, ja sigui en la seva vida privada com en el marc de la Història on aquesta vida s'inscriu. Un maniqueisme reduccionista que acaba conduint-lo a l'exclusió.
L'escriptor i crític francès, Gérard de Cortanze, ha fet de Carlos Fuentes un dels elogis més encertats i atractius que, des del meu punt de vista, es pot fer d'un escriptor: "Carlos Fuentes –Le Figaro, 24.05.12- ha construït una obra que esdevé sens dubte un dels més pertinents interrogants sobre la mentida, insuportable en la vida moral i política, i acceptada com a element de creació en la vida literària." (Recordeu allò de Vargas Llosa: "La novela es un género para contar mentiras (...) que parezcan verdad"). "Seria, doncs, reductor –continua dient Cortanze- veure tan sols en els seus llibres, i especialment a 'La región más transparente', a 'Cristóbal Nonato' o bé a 'La muerte de Artemio Cruz', una vasta comèdia humana obsedida per una fallida Revolució mexicana i per la tristesa de l'home, visitat de vegades pels seus fantasmes i els seus déus. Ben al contrari, la seva obra és un vast i poderós cant d'esperança."

Juan Cruz, que el va conèixer bé, el definia al seu article publicat a El País el passat dimecres, com "un atleta del entusiasmo", com un home compromès amb la realitat, com un personatge clau que, "perturbado su país, perturbado el mundo, perturbado el universo personal que lo animó algún día", ha fet de Fuentes un escriptor, una ment a la recerca, a les ficcions, de l'explicació del món.

Tan cert és això que Fuentes, dies abans de morir, explicava encara que tenia ala ment un projecte foll: volia escriure la història imaginària del món. I ho volia fer donant a la seva obra la forma d'una memòria del temps, tot assignant a la literatura un rol essencial en la història de la humanitat: per ordenar el caos, per oferir alternatives a la desesperança i donar sentit a les idees.

Dels comentaris que aquests dies he llegit sobre l'escriptor desaparegut, el que m'ha semblat més encertat és aquest de Gérard Cortanze: "Carlos Fuentes ha estat El Quixot contra Hamlet. El segon pensa que la literatura no és sinó un conjunt de mots desproveïts de sentit, mentre que el primer creu que aquesta ens pot canviar la vida."