Ara toca inflar aparcaments

Però na Nataixa, tan tendenciosa ella, ho va atribuir als sobresalts econòmics d'aquells dies. L'engany dels comptes populars a les autonomies de Madrit i València i, sobretot, el fiasco de la Caja de Madrid, ara Bankia, el símbol popular del nou ric xuleta que s'havia de menjar el món.

Finalment vam saber que el motiu de la caiguda del conseller no era cap d'aquestes raons, sinó les siulades de la final de la Copa de l Rei, que es veu que és la cosa que més ha de preocupar aquest país dels cinc milions d'aturats, els 4 bilions de deute, el milió de cases buides, el 3.000 kilòmetres d'AVE i Bankia tota sencera.

El nostro espia va poder assistir a la discussió disfressat de turista que va amb una sabata i una espardenya, feliç amb la seva barçarola del todo incluido. Però ja ha passat una altra setmana...

– La consulta que os quería hacer (que volia dir: "Us volia demanar una cosa, discretament") –va dir el conseller entrant a la secretaria amb posat de bon al·lot–, si coneixeu qualque sense papers que tengui manetes per a la construcció. Quiero hacer una obrilla de nada –va afegir amb el seu castís bilingüisme colonial.

– Es papà en coneix un de molt bo –va replicar a l'acte na Socorro, l'assessora, a la vegada que apagava el facebook precipitadament–. Ja mos ha fet un parell de cases i ara es dedica a la piscina nova.

– ¿Y es de confianza, el pájaro? (que volia dir: "I no xerra, aquest?") –va continuar el conseller.

– De tota confiança! –va respondre na Socorro–. I a més, bon preu i res de factures.

– Pues por lo que dices, parece muy bueno (que volia dir: "És una cosa així que cerc") –va exclamar satisfet el conseller.

– Idò, conseller –va intervenir na Nataixa–, que es vol fer la cuina nova, aprofitant que vostès els alts càrrecs de les Colònies d'Ultramar, sí que s'han apujat la paga?

– No (que volia dir: "No") –va respondre el conseller–. És que l'aparcament de sa possessió que tenc, queda a la banda de sol, i el voldria passar a la banda d'ombra. Però me fa molta vessa demanar llicència i, a més, no tenc cap intenció de gastar en un projecte.

– Haver començat per aquí, conseller –va dir na Socorro, que ja tornava a tenir el facebook obert–. Si és per fer un aparcament de cotxos, en conec un altre, de sense papers, que encara fa més bo. I pot estar ben tranquil, que aquest ni projectes ni llicències. Ja està acostumat a fer obres per la cara.

– Idò no se'n parli més –va respondre el conseller–. Si me dius es nombre, ara mateix li telefon.

– Bonu, si el vol per ara tot d'una, hi ha un petit problema –va respondre na Socorro abaixant la veu–. És que viu a l'illa de les Vaques i me sembla que en aquest moment té un càrrec polític, conseller o una cosa semblant...

– Ui que me sembla que ja sé qui és, aquest ..! –va exclamar ma Nataixa mentre agitava la mà en senyal de "més val que aneu alerta".

El nostro espia observava la russa atentament, des del seu observatori del sofà. Avui l'homo anava disfressat d'alt càrrec de Bankia, que com tothom sap, només queden emparats de la justícia per la protecció del partit del govern.

– I si és el que jo me pens –va continuar na Nataixa–, més val que no faci tractes amb ell, conseller.

– ¡Memo! (que es pensava que volia dir: "Mem!) –va exclamar el conseller– i ara tu què dius? I per què no vols que li encomani el meu pàrking a aquest expert constructor d'aparcaments que me recomana na Socorro?

– Primer de tot per il·legal –va respondre na Nataixa–. Però com que veig que no és gaire sensible a aquest argument, perquè li farà un pàrking tan gros que no li quedarà possessió. I alerta que no li acabi muntant un xiringuito!