Pànic a les Colònies d’ultramar

Però la veritat és que el nostro espia també era allà enmig, disfressat d'interventor europeu, amb el típic vestit negre amb què els descriu el ministre Montetoro, i cap autoritat no el fotia as carrer. Tot al contrari, siulaven i feien veure que no l'havien vist. Una reacció sorprenent, si és ver que el país no està intervingut!

També hauríem d'explicar que l'espia, una vegada més, es va atracar massa a na Nataixa i que es va guanyar primer un esbruf i més tard una manotada. I que el conseller estava més interessat en la seva Roja que-ha-de derrotar-Europa que en el burdell que hi ha al país. Però tampoc no mos estendrem en aquestes misèries masculines... I ja ha passat una altra setmana.

– Muchacha –va dir el conseller de la cosa–, cierra todas la puertas y todos los cajones (que volia dir: "Nataixa, tanca-ho tot amb pany i clau"). Tenemos que estar vigilantes (que volia dir: "Hem d'estar a l'aguait").

– Així –va respondre la russa, que com recordaran es va treure el nivell C de català en tres mesos–, avui no me faran comptar quants de clips hi ha a cada despatx de la conselleria?

– Hoy no (que volia dir: "Avui no") –va respondre el conseller amb cara de preocupació–. Estamos en una situación de emergencia y hay que cumplir el protocolo (que volia dir: "És la guerra, Nataixa").

– Conseller –va dir na Socorro, que en aquell moment entrava per la porta amb el casc reglamentari al cap–. Venc de l'entrada principal i he pogut comprovar que s'han adoptat totes les precaucions. Només podran entrar les persones que coneixen la contrasenya del dia.

– La contrasenya del dia? –va demanar na Nataixa, incapaç d'entendre què estava succeint en aquella casa–. I quina és aquesta contrasenya?

– És una informació reservada a aquella part dels nostros que són de confiança, perquè ja no ho són tots –va respondre na Socorro, però després d'arrufar el nas, va afegir–. Ara bé, tu has de poder entrar i sortir de la conselleria. Potser te l'hauria de dir...

Na Nataixa es va quedar sense saber què respondre i es va refugiar en la mirada del nostro espia, que estava com sempre assegut al sofà, contemplant de franc l'espectacle. L'homo avui s'havia disfressat de deute farmacèutic, de tal manera que les autoritats de la casa feien com si no hi fos.

– Te la diré, la contrasenya –va dir finalment na Socorro mentre es treia el casc del cap, perquè es veu que li feia calor–. Per poder entrar has de dir: "Esto es Espanya, ¡oño!". I s'obrirà la porta.

– Ah! –va exclamar na Nataixa–. Però què us ha agafat, que teniu tanta por?

– Es horrible lo que nos ha ocurrido (que volia dir: "Mos ha succeït una cosa molt grossa") –va intervenir el conseller, que també s'havia posat el casc reglamentari–. Tan amigos como éramos y tan felices com estábamos y mira... (que volia dir: "Tant d'anar de vega i mira ara quina desgràcia").

– Ja ho entenc! –va exclamar na Nataixa mentre s'asseia devora el nostro espia, que per cert s'estava menjant una ensaïmada de cabell d'àngel–. Tot açò ho fan per marcar distàncies amb els seus amics de Bankia, no és ver?

– Què dius ara? –va replicar na Socorro indignada–. Com vols que reneguem d'ells si són de la família? Al contrari, amb aquests doblerons que mos vindran d'Europa els tornarem a posar dalt de tot.

– Idò m'hauràs de dir de què us defensau, perquè no ho entenc –va respondre na Nataixa, mentre amb la mà feia que no a l'espia, que en aquell moment li intentava posar a la boca un tros d'ensaïmada amb molt de floreti.

– Cuando adviertes que la traición está detrás de tus líneas de fuego, hay que ponerse en guardia y cerrar el perímetro –va dir el conseller, i és tan llarg que no ho traduirem, però ja poden veure que la cosa va de guerra.

– I quan en trobes un, de traidor, senyal que n'hi pot haver molts més, si és que no cria! –va afegir na Socorro mentre anava fent capades, amb l'inconvenient que el casc, que li anava gros, li ballava.

– Ja està! –va exclamar na Nataixa–. Açò és que heu descobert un altre cas de corrupció dins les vostres files i us voleu curar en salut!

– Però tu que ho trobes, que per una cosa així faríem tant d'enrenou? –va respondre na Socorro mentre es tornava a treure el casc i es gratava el cap amb fal·lera.

– Es que no te enteras Nataixa –va intervenir el conseller–. Es por ese diputado nuestro que ha votado en defensa del idioma de estas colonias, el muy traidor. Esto es Espanya, ¡oño!

Y es va obrir la porta.