Moltes ‘grècies’, Europa (I)

Una pell de be per a un llop que, en realitat, no pregona ni la unió dels pobles del vell continent ni les llibertats dels ciutadans, sinó que vetlla, estrictament, per una unió econòmica al servei dels interessos de l'oligarquia financera mundial. Ha estat així des del Tractat de Roma que, l'any 1957, va constituir la CEE., i encara segueix vigent. És per aquest motiu, perquè els nostres dirigents segueixen al servei dels poderosos de les finances i de la Troika (Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i nucli dur del poder polític i econòmic de Brussel·les), que s'han mostrat molt nerviosos amb el darrer procés electoral grec, davant la possibilitat real que la coalició d'esquerra radical Syriza tingués un ampli recolzament popular que fes canviar la contrapartides implícites en l'anomenat Memoràndum que, suposadament, ha de rescatar Grècia de la tragèdia social en la que està immersa i a la qual el propi sistema ha abocat.

El maldecap que ha ocupat les darreres setmanes a la plana major europea ha estat imponent. I és que unes eleccions democràtiques poden ser un problema considerable si l'electorat no vota "com toca". A posta, per votar "com toca", la maquinària propagandística, mediàtica i política, no ha parat de funcionar des del passat mes de maig, publicitant per tots els canals possibles i des de tots els càrrecs existents, dins i fora del continent, l'abisme que s'obriria en cas que els companys i les companyes de Syriza assolissin una victòria, atemorint la població amb missatges apocalíptics, empresonat-la a través d'un xantatge sense precedents, ingerint-se i adulterant la lliure expressió del poble, inclinant la balança cap a la victòria de Nova Democràcia (convé recordar que aquest va ser el partit catalitzador del desastre econòmic i que va falsejar els comptes públics mentint a la Unió Europea). Així i tot i contra tot, els resultats de Syriza són extraordinaris.

Amb aquesta carta de presentació hem de tornar a agrair als nostre dirigents que hagin minat de por la voluntat del poble d'un estat membre; que hagin rebentat la naturalitat amb que s'hauria d'haver desenvolupat el procés electoral grec; que hagin tornat a empobrir i maltractar la democràcia; que hagin emprat tota la ciutadania com un mitjà al servei dels interessos dels poderosos; que hagin atemorit el conjunt de pobles europeus llistant tot les desgràcies possibles que, en cadena, ens acabarien afectant a tots. Hem d'agrair-lis, en definitiva, que la veu de tots els ciutadans europeus avui valgui encara menys que fa unes setmanes.

Aquest intervencionisme i menys-teniment del poble, o bé en la sobirania política d'un estat membre (ingerència, imposició de tecnòcrates) o bé en la dinàmica democràtica del conjunt de la unió, s'ha anat reproduint des de la signatura del Tractat de Lisboa, l'any 2007, que va substituir el procés de referèndums a través del qual s'havia de ratificar o rebutjar el Tractat Constitucional amb el que la UE havia de dotar-se d'una Constitució. El banc de proves dels referèndums no va anar "com tocava" i alguns països van rebutjar els continguts de la proposta. Finalment, van retirar la paraula al poble perquè és evident que si la gent no vota el que "toca votar" s'ha de fer d'una altra manera. Just a partir d'aquell moment van començar a tractar-nos, directament, d'imbècils.

En el context actual i amb la trajectòria d'aquesta hemeroteca, els cants de sirena del bé comú i la unió entre pobles generen de cada vegada més incredulitat. Per si qualcú dubta, basta veure la facilitat amb què es delaten els nostres dirigents. Darrerament els hi passa a cada oportunitat que tenen i, tant com va, ho fan amb menys vergonya i amb més prepotència. I és que la crisi econòmica ha despertat la fera ferotge del capital que, desinhibida per les circumstàncies, es mostra tal com és: cruel, prepotent, absolutista.

Avui, la més alta perversitat política europea és l'associació indissoluble entre europeisme i capitalisme, l'elevació d'aquesta premissa a la categoria de condició sine qua non. Aquesta és la prestació i l'aplicació europea del molt pobre llegat intel·lectual del neoliberalisme mundial: el pensament únic. Pel bé comú, per anar pel camí correcte, per l'estabilitat social i econòmica i política (aquí hi hauríem de llegir: el manteniment del poder adquisitiu de les classes dominants i els privilegis de la classe política), per generar confiança entre tots els socis: hem de ser capitalistes.

El món i l'Europa resultant d'aquesta concepció és la que, a principi de primavera, va empènyer el farmacèutic Dimitris Christoulas, immers en la precarietat i la més absoluta desesperació personal i social, a suïcidar-se enmig de la plaça Sintagma, just davant el parlament grec. Va deixar una nota que mereix figurar en els llibres d'història com un document descriptiu del context polític i emocional del seu poble. La mateixa desesperació personal i col·lectiva que, durant els darrers mesos, ha disparat exponencialment els suïcidis a Grècia. Dimitris, però, va dotar de sentit i contingut col·lectiu el seu comiat, reivindicant la necessitat de canvis profunds.

A aquestes alçades una altra Europa i un altre món ja no són ni possibles ni necessaris, sinó del tot imprescindibles. I per més que s'entestin a evitar-ho, els moviments socials i els arguments i les propostes de l'esquerra radical (aquella esquerra que va a l'arrel dels problemes i que camina transformant la societat i deconstruint el capitalisme) hi tenen el paper més important a jugar. Hauran d'anar més vius encara els neoliberals i els mantenidors del Capital, s'hauran d'esforçar per inventar noves excuses perquè les mentides que els han sostingut durant les darreres dècades s'estan esfumant i ja no queda marge de maniobra entre ells i la cobdícia. De cada vegada, som més i més les persones que, des de fronts molt diversos, esmolam els arguments, les accions i els dies perquè això que ha començat sigui el principi del final; perquè la història és de maduració lenta, però com la fruita, per caure i canviar li basta un instant.