Anam pel bon camí

La nostra protagonista, na Nataixa, assistia a l'espectacle ben desorientada, asseguda devora l'espia, que aquell dia s'havia disfressat de deute farmacèutic de les colònies, de tal manera que el govern en pes simulava que no el veia. El conseller i na Socorro, la seva assessora, anaven d'una banda a l'altra amb el casc a punyat, o dalt del cap, segons el moment, escampant per tots els enfonys de la conselleria el conjur de "Esto es Espanya, ¡oño!", per fer fugir qualsevol esperit local.

Però ja ha transcorregut una setmana més.

– Senyor conseller –va dir na Nataixa entrant al despatx de l'autoritat–, ja han arribat els miniconsellers de l'Illa de les Vaques. Que els rebrà ara o després de dinar?

– Esta gente es como una mosca cojonera (que volia dir: "Ja els tornam a tenir aquí?) –va respondre el conseller mentre aturava el joc del caçador d'elefants, que s'havia instal·lat a portàtil.

– Idò avui sembla que vénen molt satisfets –va replicar na Nataixa, que per atendre la visita havia aturat de fer la seva feina del dia, que era comptar tots els poms de les portes de la conselleria– i m'han dit que li duen una fogassa, conseller.

– ¿Pues cómo no van a estar contentos, con la marcha urbanística que les he dado? (que volia dir: "Si amb la llei que he fet, ara es podrà edificar fins i tot damunt els talaiots") –va proclamar el conseller.

– Així segur que també tindrà satisfets els terratinents de l'illa –va replicar na Nataixa, amb cara de fatigada d'aquesta història–, que amb tanta norma, ells ja s'havien arribat a creure que érem a Europa. Però i els miniconsellers, què, que els vol fer esperar unes quantes hores, com el darrer dia, o vol que passin?

– Pues los atenderé ahora, que luego tengo un compromiso (que volia dir: "Més val que els escati tot d'una, que sinó arribaré tard al dinarot que m'han convidat") –va respondre el conseller mentre tancava el portàtil, amagava els quatre papers que tenia damunt la taula i es composava el nus de la corbata–. Ponlos en fila y hazlos pasar (que volia "posa'ls en renglera i que entrin").

La russa va sortir del despatx i va reposar la mirada en el nostro espia, que es ventava, de tanta calor, assegut al sofà de la sala. Avui s'havia disfressat, una vegada més, de pujada de l'IVA i així en aquella casa tothom simulava que no el veia. I avui més que mai, perquè el "gobierno" ja s'ha fet un tal flicot amb aquest impost que, si no fos perquè mai no hem vist una vaca volant, mos arribaríem a pensar que el davallaran en comptes d'apujar-lo.

I en aquell moment va aparèixer na Socorro, l'assessora, que venia de la perruqueria, d'allisar-se la cabellera a l'estil popular. Va deixar els seus tapinets damunt la taula i va aturar na Nataixa abans que arribàs allà on havien arreplegat les autoritats de l'Illa de les Vaques.

– Ja els menaré jo, els miniconsellers –va dir na Socorro, mentre feia un xiulet per cridar-los–. És que he de veure si aclaresc un boeret que té es papà i que el voldria convertir en un hotel de 100 habitacions –va afegir per disculpar-se.

– ¡Bueno, bueno, bueno! (que era com dir: "Bono, bono, bono!) –va exclamar el conseller mentre s'alçava de la cadira i els abraçava a tots, d'un amb un–. Ven aquí, tu también, ¡granuja! –li va dir a un en concret que tenia els dits pelats d'escatar Pla Territorial.

– Li hem vingut a dir –va començar el miniconseller més principal–, que esteim molt contents de servir-los a vostè i a tots els seus cumpanyerus del govern de les colònies, que mos ho posen tot tan fàcil.

– Así me gusta, muchacho (que volia dir: "Bon al·lot!") –va respondre el conseller–, pero ahora cambia un poco, que más que una persona tu eres un bilingüe (que volia dir: "Vam si la cagaràs, ara).

– ¡Et tsierto! –va respondre el miniconseller–. Pues esto, que nos lo ponen tan fácil que nosotros no gobernamos ni nada, solo cumplimos órdenes (que volia dir: "Per la feina que feim, tampoc no faríem cap falta"). Y ya conoce nuestra consigna: "Los miniconsellers del partido no necesitan machacar al gobierno a preguntas".

– ¡Genial! (nord-americanisme que vol dir: "Ja m'agrada!") –va replicar el conseller, satisfet i a punt de demostrar que ell també era un bilingüe–. Qui mos ho havia de dir, eh, que gràcies a la crisi, mos podríem carregar d'una tacada el paisatge i l'idioma?

Assistents muts a l'espectacle, na Nataixa i l'espia es van mirar als ulls, van deixar anar una llagrimeta i es van fer una besada digna del final de Casablanca.