De Mahó a Maó, passant per Mahón: notes d’història cultural

Entre l'edat mitjana
i la moderna
Maó és el topònim preromà que adoptaren els conquistadors de la corona catalanoaragonesa el 1287, tot iniciant, així, l'etapa històrica que continua en el nostre present, perquè, tal com va escriure Josep Salord Farnés a "La llengua dels menorquins", publicada a la Revista de Menorca el 1963, "els catalans del catalaníssim rei d'Aragó Alfons el Liberal van conquistar Menorca, en van treure els moros i s'hi van quedar ells, i encara ara hi són, és a dir, hi ha la seva descendència que som els menorquins, com ho testifiquen la majoria dels nostres llinatges i la mateixa llengua, llaços que uneixen les generacions presents amb les passades i ens assenyalen la nostra legítima ascendència".
És, per tant, amb el nom de Maó −i les diferents grafies que adoptà a partir de l'edat mitjana, d'entre les quals sobresortí la de Mahó segons l'ús tradicional que feia escriure paraules com rahó− que l'illa lligà la seva trajectòria a la de la corona catalanoaragonesa i fins la sobrevisqué en solitari quan, esborrada aquesta corona per l'Espanya borbònica de Felip V, la Menorca colonial britànica i francesa pogué escapolir-se durant gairebé cent anys a la primera realitat política d'una Espanya de matriu castellana, centralitzadora i uniformitzadora.

Aquesta Espanya no tenia res a veure amb la que, des d'una perspectiva catalana i humanista, emparant-se en la Hispania romana, havia invocat l'arxiver barceloní Pere Miquel Carbonell a les Cròniques d'Espanya, que, publicades el 1547, incloïen la transcripció de l'anomenada Crònica menorquina sobre la conquesta de l'illa del 1287.
Tampoc tenia res a veure amb la realitat de la monarquia hispànica dels Àustries dels segles XVI i XVII per tal com aquesta era de dret una monarquia "federal", per més que de fet, donada l'hegemonia castellana, mirés de laminar les institucions de govern i l'ús oficial del català en els territoris de la corona catalanoargonesa, cada cop més disgregats per la manca d'una dinastia pròpia. Açò explica que, mancats de la força política necessària, no es dugués a terme cap procés de codificació gramatical (com sí feren castellans, francesos i italians), que es produís una fragmentació dialectal, que es posessin en circulació les denominacions particulars de la llengua i que, contrarestant-les, s'imposés el nom espuri de "llemosí" per referir-se a la llengua unitària i culta, els antecedents de la qual se situaven a una edat mitjana en què la cultura catalana havia excel·lit i havia estat capdavantera a Europa.

Entre la normalitat i la desfeta cultural il·lustrada
D'aquí també que, en una societat monolingüe, es produís una castellanització burocràtica, que, en el cas de Menorca, explica l'ús del castellà que van "heretar", a començaments del segle XVIII, els anglesos. Com ha escrit Antoni-Joan Pons al volum "La llengua catalana al segle XVIII" (1995), "el fet que la llengua de la Cort i que bona part dels governadors i els militars vinguts a Menorca fos la castellana havia obligat des de feia temps al coneixement d'aquesta llengua per part d'alguns escrivans i notaris menorquins, però la llengua de l'administració illenca serà sempre el català, i aquesta situació es mantindrà al llarg de tot el segle XVIII. (...) Quan els britànics desembarcaren a Menorca arran de la Guerra de Successió l'any 1708, devien comptar amb intèrprets que sabien castellà, i aquesta llengua servirà de pont entre el govern local −que empra sempre el català− i els governadors britànics".

El fet més rellevant és, però, un altre: el de la normalitat cultural i lingüística, única en els països de llengua catalana, que va viure la Menorca colonial, amb una força i una creativitat que no van ser estroncades fins a la dècada dels vint del segle XIX. La llengua catalana parlada a Menorca, el menorquí com l'anomenaren, no només continuà essent la llengua de comunicació oral de tota la societat illenca sinó que, a més, va ser emprada com a llengua de cultura pels seus escriptors més conspicus, que convertiren Maó en la capital de la cultura catalana. La tragèdia "Lucrècia" d'un jove Joan Ramis, expressà els missatges il·lustrats més universals de llibertat, justícia, democràcia i dignitat. La Societat Maonesa, reunida a ca seva, mostrà la millor cara del cosmopolitisme europeu: la que es conjuga amb el localisme desacomplexat. I, ja entrats al segle XIX, després de l'assaig d'espanyolització que significà la dominació espanyola del 1782 al 1798, la magna obra de l'escriptor, gramàtic i lexicògraf Antoni Febrer i Cardona fou la millor resposta a la creació, des de finals del segle XVIII, d'escoles anomenades espanyoles, la finalitat de les quals era introduir, al costat d'altres mitjans, el coneixement i l'ús del castellà, "tan extraño a los menorquines, que necesi­taban intérpretes para comunicarse con los españoles que apor­taban en la isla, ya fuesen empleados o transeúntes", com diu Pere Riudavets a la seva "Historia de Menorca" (1885 i 1887).

Antoni Febrer i Cardona, que des del seu cristianisme il·lustrat afirmava el caràcter diví, és a dir, sagrat de la diversitat lingüística, construí −amb les seves gramàtiques, diccionari quadrilingüe, traduccions de clàssics i de moderns, obres poètiques i narratives− l'edifici complet amb què podia comptar qualsevol llengua de cultura europea. I ho féu amb la consciència plena de pertànyer a una comunitat lingüística i cultural, a la qual també adreçava la seva obra, com diu al probablement encara no prou citat prefaci dels "Principis generals de la llengua menorquina" (1804 i 2004):

Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Genérals de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie qu'aquesta llèngua deguie el sèu orígên â Menórca, sebènt molt bè qu'aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, &c els quáls ei portáren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s'anomenáva Llemosina; sinò perqu'essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronúncia que s'usa â n'aquesta ílla, qui en cértas paráulas es algun tánt diferènt de la Valenciána, Catalána y Mallorquína. No obstánt qu'axó es una cósa tán accidentál, que no será obstácle perque la majòr párt de las règlas qu'en èlla es donarán, no púguien servir per uns y áltres.

Es dóns no unicamènt per els Menorquíns, sinò tambè per els Mallorquíns, Cataláns y Valencians, &c que jó hè traballad aquesta Gramática; y no sóls perque tènguien un método per apendrer de parlar y escriurer la sèua llèngua; sinò perque púguien apendrer mès fácilment las áltras llènguas vulgárs de l'Európa, y la llátina. Y creg poder prometer-los que trobarán en aquest Compéndi una preparaciò qui los ne facilitarà las majòrs dificultads; advertínt-los qu'aquesta vida está plêna d'ocupaciòns y d'embarássos, qui los donarán molta pèna si no sáben bèn parlar, lligir y escriurer. Puès aquell qui párla cóm un ignorant, es la búrla de los áltres. Aquell qui no sáb lligir, es cóm un cègo. Y ¿de qu'es capás aquell qui no sáb escriurer? Per últim la bóna educaciò no solamènt es necessária, sinò que fá la mès dolsa consolaciò en las misérias d'aquesta vída.

Tot i la seva fidelitat −que el dugué a traduir tots els salms bíblics el 1840, un any abans de la seva mort−, la balança havia estat decantada cap a l'espanyolitat pel que fa tant als mecanismes externs d'assimilació posats en joc com a la assumpció interna de la manca de camins fora del poder centralitzador, com molt bé va destacar Andreu Murillo en relació al fracàs de "La «revolució» menorquina de 1810" (1977). El canvi de panorama va arraconar el nom públic i culte de la ciutat de Maó (escrit en la grafia tradicional vigent però a l'empara del qual s'havien duit a terme els projectes culturals més modernitzadors i oberts) per entronitzar la forma castellana de Mahón i, amb ella, una realitat sociopolítica i sociocultural que subordinava la ciutat i tot l'illa a l'engranatge de l'Espanya que aprofitaria la revolució burgesa dels anys trenta per reafirmar el seu caràcter centralista i uniformitzador: a la «nació» espanyola li corresponia la llengua «espanyola», identificada amb la castellana.

La realitat contemporània entre la negació
i l'afirmació de la catalanitat lingüística
Fins a la crisi de la Restauració borbònica a finals del segle XIX amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, s'imposà monolíticament el Mahón castellanitzat no només pels escriptors que, reclamant paradoxalment encara la «modernitat» il·lustrada anterior, substituïren el català pel castellà com a llengua de cultura sinó també pels gramàtics i lexicògrafs dialectalitzadors, la finalitat dels quals era facilitar l'aprenentatge del castellà. Que es tractava d'un tren que conduïa a una via morta, per dir-ho amb les paraules que Àngel Mifsud emprà en estudiar l'obra de Jaume Ferrer Parpal (2000), ho demostra el fet que la seva ortografia de base fonètica fos objecte de debat i invalidada per aquells que, amb Francesc Camps i Mercadal al capdavant, veien, ja a finals dels segle XIX, la necessitat de comptar amb una codificació gramatical única per a la llengua catalana.
D'aquí l'entusiasme amb què fou rebuda a Menorca el 1901 la "Lletra de convit" de l'Obra del Diccionari d'Antoni M. Alcover, que comptà amb múltiples col·laboradors de tota l'illa; d'aquí la participació menorquina al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906; d'aquí la publicació immediata de les "Normes Ortogràfiques" de l'Institut d'Estudis Catalans el 1913 i el convit a adoptar-les "sense discussions, resoltament, unànimament" per part de "Llum Nova" des Migjorn Gran, ocupant la centralitat cultural menorquina no exercida per altres. Que, aquí i fora d'aquí, es tractava d'un procés que no es podia resoldre d'un dia per l'altre, ateses les mancances històriques seculars, és del tot evident però que el camí que s'obria era sense retorn, també ho és amb la perspectiva posterior amb què comptam.

En efecte, els debats que s'obriren al diari maonès "La Voz de Menorca" el 1917 i el 1930 donen compte de la intensitat que suscitava la temàtica, tot assenyalant, alhora, la fermesa dels qui avançaven a favor de la catalanitat menorquina. El fruit més destacat en fou la creació a Maó el 1923 de l'Associació Menorquina de Nostra Parla −estudiada per Isabel Graña en la seva totalitat (1995)− on confluïren diferents sensibilitats culturals i intergeneracionals: de Joan Mir, president, Francesc Hernàndez Sanz, vicepresident, i l'historiador barceloní Ferran Soldevila, bibliotecari, als joves Joan Hernández Mora i Marçal Pascuchi. La dictadura de Primo de Rivera l'estroncà, com també ho va fer amb l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans, creada el 1922, que pogué reprendre l'activitat el 1931 amb la instauració de la República i que, dos anys més tard, publicà la "Llista dels noms dels municipis de Catalunya".

El camí fet a Menorca al llarg dels anys trenta −amb fites significatives pel que fa a l'assumpció del català com a llengua de cultura, la darrera de les quals és el "Manifest menorquí" de 1936 en què es dreça el paper de Menorca, i sobretot dels il·lustrats maonesos, en la configuració de la cultura catalana contemporània− torna a estroncar-se, ara de manera més dramàtica, el 1939. El Maó identificat amb la República serà més que mai Mahón. El topònim Maó, encara amb la grafia tradicional durant els anys quaranta i cinquanta, serà emprat només pels autors de textos privats, de peces folkloritzants però també pels qui, desafiant la presència abassegadora del castellà oficial, el drecen pel que té de reivindicació d'una catalanitat arraconada.

Són aquests mateixos i, especialment, les noves fornades que s'hi incorporen els qui, a partir de la dècada dels seixanta, començaran a emprar la forma Maó tot tancant la baula d'un procés desenrotllat al llarg de les primeres dècades del segle XX. Així, el topònim, com ho havia fet abans al llarg de segles, s'adequava a la realitat cultural del present. El referent més destacat és Francesc de B. Moll, que el 1962 cloïa la redacció, en grafia evidentment unitària, del "Diccionari", la primera pedra del qual s'havia posat el 1901. El mateix any 1962 l'Ajuntament de Maó va acordar nomenar-lo fill il·lustre, cosa que va fer efectiva el 1976, combinant l'acte institucional amb un homenatge popular. Democràcia i cultura es fusionaven per anomenar la ciutat menorquina amb el nom que l'identifica ininterrompudament des del 1287. I aquest és Maó.