Qüestió de noms

Tot seguit, l'autor fa la llista del cognom de la seva nissaga: una llista perquè, d'ençà d'aquella llunyana partida d'Irlanda, el temps, la política, l'ortografia i altres incidents de l'avenir han transformat la grafia original. I ens presenta la llista en ordre invers, des del seu llinatge actual cap endarrere, fins arribar al pagès que va fer els bolics i va abandonar Irlanda: Johnston, Johnson, Jonson, Jenson, MacKeown.

El llinatge de les persones, i els noms dels llocs i de les coses, són un pont de la memòria, un cordó umbilical mai no tallat del tot que ens connecta amb la nostra història particular. Per açò sentim com important, decisiu, que els noms que ens són més propers siguin anomenats correctament i en la llengua pròpia —la llengua amb què la realitat d'aquests elements ha quedat fixada en la nostra memòria. Així, la denominació de certes coses d'una manera incorrecta o en una altra llengua ens fa gràcia —o ràbia, depèn—, perquè ens fa la impressió que es refereix a una cosa distinta. Quan a un mapa virtual de Maó podem llegir 'Camino del Castillo' i 'Calle del Horno', o trobam el 'Camí dels Rodeos' per devers el polígon industrial, sentim que alguna cosa no va bé. I què pensaríem si algú comprés un lloc menorquí i, emparant-se en el seu dret de propietat, en traduís el nom? Quin efecte ens faria un 'Milano Viejo', un 'El Acebuchal', un 'Cabeza del señor Fuente' o un 'Montelleno'?

Vostè és especialment sensible a aquestes qüestions. Com ha assenyalat el geògraf Joan Tort i Donada, en les seves descripcions geogràfiques vostè utilitza els topònims d'una manera tan acurada que pot prescindir de la seva adjectivació: el topònim, per si sol, ja es defineix i es delimita ell mateix. En la descripció del seu país, l'Empordà, la denominació de les coses i dels llocs té una importància cabdal, perquè no és igual dir-ho d'una manera que d'una altra. Anomenar els llocs amb el seu nom correcte i en català no és tan sols una opció de coherència lingüística, sinó una eina posada al servei d'un objectiu: el retrobament del poble amb ell mateix, la superació del provincianisme, la recuperació de la línia de la memòria estroncada per segles de castellanització forçada. Parlant de Vicens Vives, vostè afirma que fondre llengua i poble és donar-li un esperit, i considera que aquesta és una feina primordial a la qual, si convé, s'hi hauran de sacrificar tres generacions, i fer-ho impertorbablement.

És clar que no tothom pensa així. Hi ha aquells que, com vostè o Wayne Johnston, reivindiquen la dignitat de la memòria humil i petita de la qual són hereus, i fan d'aquesta memòria el bessó d'una literatura universal. Però també hi ha molta gent que no han superat la impotència del colonitzat, que troben que les seves arrels locals són poca cosa, i en conseqüència viuen la pròpia identitat amb complex d'inferioritat, com si fos de segona divisió davant la 'nacional', i així confonen l'obertura cosmopolita amb un provincianisme adulador, caspós i estèril. Com veu, tenim molta feina a fer. Al capdavall, a partir de vostè només som a la segona generació.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.