El recurs a la "majoria silenciosa"

Aquesta és la frase lapidària que ha pronunciat Mariano Rajoy a Nova York. Doncs bé, quan he escoltat el president del Govern evocant aquest ens metafísic que es defineix per les seves qualitats negatives (pel silenci, per la no actuació) he pensat que serà molt difícil que Espanya se'n surti amb aquest home al capdavant del Govern. Perquè acudir a l'argument dels qui callen (les dones que reben ultratges dels marits i no ho denuncien són també, malauradament, una "majoria silenciosa" de les maltractades) és el recurs fàcil dels qui no volen mirar la realitat i prefereixen inventar-se-la. És el recurs que seguia Franco quan volia justificar una dictadura injustificable. És el que va seguir Nixon quan volia justificar una guerra insostenible al Vietnam, amb grans manifestacions en contra. És el recurs al què acudeixen, en definitiva, els qui no són capaços de liderar els processos que exigeix un cop de timó per redreçar les coses.

Quan Rajoy evoca la majoria silenciosa (en referir-se als qui no van anar a la manifestació de Catalunya el dia 11 de setembre –"una algarabía", segons ell- o als qui no eren davant el Parlament espanyol el passat dia dimarts) es refereix –no sé si ho sap- a persones com jo i com centenars de milers de ciutadans, que no érem a un lloc ni a l'altre, però que no necessàriament estem donant suport al que ell pensa, al que ell fa, i encara menys, al que no fa ni deixa fer (que és molt). Fins i tot es refereix als qui no el van votar. I també al 30 per cent llarg de ciutadans que no van a votar mai, ja sigui perquè no els importa, perquè no hi volen anar o perquè no creuen tan sols en la democràcia. Ves a saber! La majoria silenciosa és un magma que no respon a cap ideologia concreta, ni la seva veu (entengui's la metàfora) és unívoca. Per dir-ho clar: els qui callam, els qui no ens manifestam, els qui no insultam ni alabam el govern, no necessàriament som seus ni li donam suport.

Entendre el contrari és un subterfugi fàcil, que no respon a cap veritat política. Ben al contrari, demostra una gran incapacitat de lideratge no sols per resoldre els problemes amb què realment el polític s'enfronta (i s'haurà d'enfrontar), sinó fins i tot per detectar-los, que és la fase prèvia al seu estudi i a la recerca de solucions.