La supervivència d’Espanya depèn que, més prest que tard, la Constitució consagri "el dret a decidir"

Vull dir amb això que mentre Esquerra Republicana de Catalunya i alguns altres sectors del país reclamen clarament la independència respecte d'Espanya i, per tant, la creació d'un Estat amb la mateixa sobirania que ara té l'espanyol, d'altres partits, com Convergència i Unió, parlen d'obtenir estructures d'Estat i la integració de Catalunya a Europa, però no reclamen formalment la independència. De fet no sabem molt bé (o prou bé) què demanen, tret del "dret a decidir" –Mas ha promès convocar un referèndum- i, per tant, fer una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu propi futur.

Més enllà d'aquestes posicions hi ha la dels socialistes del PSC, que no volen la independència de Catalunya però reclamen la transformació de l'Estat dit de les Autonomies en un Estat Federal (alguns parlen també de la necessitat d'asimetria dins aquest), i encara que es manifestin com a no independentistes, també els socialistes reclamen, com els anteriors, el "dret a decidir" dels catalans i, per tant, la possibilitat de convocar un referèndum.

Davant aquestes posicions més o menys clares, el Govern espanyol ha respost amb un no rotund a tot. I si deixem de costat els improperis, les desqualificacions i, el que és pitjor, les ironies més o menys cíniques que hem hagut d'escoltar, l'únic argument sòlid que s'ha formulat en defensa d'aquest "no a tot" és que la Constitució no recull el dret dels ciutadans d'un territori a decidir sobre el seu propi futur. Per tant, no els permet autodeterminar-se. I no sols això, sinó que la Constitució no permet tan sols convocar un referèndum consultiu (¡!) sobre la qüestió.

És ben cert que la Constitució espanyola no admet la secessió de cap territori per decisió unilateral. Com tampoc admet la convocatòria d'un referèndum pel president d'una comunitat autònoma, i exigeix alhora (art. 92) que als referèndums votin tots els espanyols (no els d'una sola comunitat). Així doncs, deixant de banda les sortides de to (que n'hi ha hagut moltes) ens trobem davant un problema teòricament irresoluble (uns ciutadans volen una cosa que la Constitució no permet), que, com tots els problemes d'aquesta mena, s'agreujarà –i no poc- si a les eleccions del 25 de novembre una majoria qualificada de catalans decideix votar a favor dels partits que volen la independència, demanen estructures d'Estat o volen una Espanya Federal, però que, tot i aquestes grans diferències, estan d'acord en la necessitat que la Constitució Espanyola permeti el "dret a decidir" o, el que és el mateix, que a Catalunya (perquè ara parlem de Catalunya) es pugui fer una consulta, pacífica i democràtica, als ciutadans demanant-los sobre el seu futur. I dic que el problema s'agreujarà perquè aleshores ningú no al·legarà la manifestació de l'11 de setembre com a font d'autoritat, sinó la decisió –segurament molt majoritària- d'un Parlament democràticament elegit.

Si el panorama que acabo de descriure esdevé una realitat i, per tant, es dóna aquesta majoria que reclama el dret del poble de Catalunya a ser consultat sobre el seu futur, i el Govern de l'Estat segueix entestant-se a dir que no a tot emparant-se en la Constitució, haurem de demanar-nos què succeirà. I la resposta em sembla fàcil: doncs que, en el millor dels casos, el país –Espanya- entrarà en una profunda crisi política i moral (per no parlar de l'econòmica que ja ho és i que, sens dubte, s'intensificarà encara més); crisi que no podrà resoldre cap general de brigada ni, tampoc, una aplicació estricta del Codi Penal, com ha insinuat –per mi incomprensiblement- el centrista (¿?) Ruíz Gallardón.

L'única sortida sensata davant aquest quadre més que probable és la d'un diàleg entre les parts en conflicte que ens dugui vers una modificació de la Constitució.

La Constitució de 1876 (i totes les constitucions del món vigents en aquella època) negaven el dret de votar a la dona. Donar el vot a la dona era, com va dir un il·lustre diputat d'aleshores, "permitir que la histèria llegue al poder" (i es va quedar tan ample). Però un dia, la Constitució es va canviar, i l'any 1932 les dones espanyoles van acudir a votar amb els mateixos drets polítics que els homes. Tanmateix, això no es va aconseguir sense dolor, perquè hi va haver actuacions governamentals que –emparant-se en constitucions tan democràtiques com la dels Estats Units, van provocar morts i fins i tot massacres de sufragistes, però el "dret a decidir" de les dones un dia va ser realitat.

I digui el que digui avui la Constitució espanyola de 1978, un dia (no sé quan, però un dia) el dret dels pobles a decidir també serà constitucional, perquè no té cap mena de lògica que si el president d'una comunitat autònoma, recolzat per una majoria clara de diputats elegits democràticament, vol consultar als ciutadans d'aquell poble "com es volen governar en el futur", no tinguin la possibilitat de fer-ho, o bé la decisió d'aquests hagi de dependre del que pensen la resta de ciutadans de l'Estat.

En definitiva, que si la Constitució no permet que "el dret a decidir" sigui possible, vol dir que té un dèficit democràtic que, entre tots, hem de resoldre, a menys que preferim que la convivència es deteriori i la situació s'acabi podrint.

El "dret a decidir" és, doncs, el que vertaderament importa. I reconegut aquest, la independència podrà ser-ne una conseqüència, però no una conseqüència necessària ni, menys encara, evident. Ara que, tan com més trigui el govern espanyol a afrontar el problema, tan com més trigui a dialogar amb els interessats per resoldre el dèficit democràtic de la Constitució, més anirà aplanant el camí als partidaris de la secessió i de la ruptura. I és probable que, quan en veure's perdut canviï de criteri, aleshores ja sigui massa tard.