Quines castes d’amics!

És lleig, açò. Lleig i flac, perquè demostra una concepció del poder, de la política i de la gestió pública més pròpia de règims autoritaris que d'un estat de dret. Sempre hi ha hagut tràfic d'influències, ja ho sabem. I és cert en l'espai mediterrani llatí, el vici de l'amiguisme i la lògica dels favors estan tan incrustats en les relacions públiques que costa molt no topar-s'hi. Però una cosa és reconèixer l'existència d'aquesta realitat, o fins i tot emprar ocasionalment un 'contacte' —qui estigui lliure de pecat, etc.—, i una altra de molt diferent és sumar-s'hi alegrement i fer-ne ostentació.

Posem que, tal i com està el panorama, amb una crisi econòmica cada vegada més greu i profunda, amb les arques públiques buides i un horitzó entelat i incert, puguem admetre una certa relaxació de les regles de joc, sense incórrer en corrupció. Posem que, per pragmatisme, algun responsable polític recorri a l'amistat o una via no formal com a mitjà per assolir un objectiu just, per resoldre realment un problema. Posem que açò realment funcioni. Siguem honestos: molts no hi trobarien pèls. Davant uns resultats tangibles, el discurs purità de les virtuts públiques perd pistonada, i el que he escrit més amunt... a més d'un li faria rialles.

Però aquest no és el cas: aquí patim el vici de l'amiguisme sense treure'n el benefici desitjat, si més no en els temes clau, estratègics per al present i el futur de Menorca. ¿De quins amics poden presumir els inquilins actuals de la plaça Biosfera, si els seus superiors de Palma i Madrid els tracten amb una displicència que fa llàstima?

Als pressupostos generals per al 2013, el finançament per habitant de Balears és, després de Navarra, el pitjor de tot l'estat: la mitjana espanyola se situa en els 238,76 €/h, i a Balears rebrem 71 €/h. D'escàndol. I del conjunt de Balears, Menorca és l'illa més perjudicada. En transport aeri, la declaració de servei públic amb Madrid ha esdevingut pura anècdota; l'estat ens castiga amb la limitació del descompte en bitllets cars (quan a vegades no hi queda altre remei), ha retallat dràsticament la dotació global, ens ha complicat l'existència amb el certificat de resident, i juga a veure venir, res de prendre la iniciativa i liderar una solució estructural i de futur. El Consell Insular, per la seva banda, ha fracassat en els dos grans objectius: la rebaixa general de preus amb els destins més habituals, especialment amb Palma, i l'increment de connexions i freqüències. En aquest tema, des del Consell s'ha arribat a l'histrionisme d'exhibir com a conquestes pròpies les decisions de les companyies d'aviació, que responen purament a la seva estratègia comercial. Més: el pla d'obres i serveis de Menorca per al 2013, a través del qual els ajuntaments realitzen inversions en infraestructures i instal·lacions, per primera vegada en la història no rebrà ni un sol euro d'aportació de l'estat. A més de tremendament injust, és patètic, i és una de les mostres més evidents de l'absoluta irrellevància dels dirigents menorquins davant els seus cabdills (amics?) de Palma i Madrid. I un altre dia —se m'acaba l'espai— podríem parlar del talent 'trilero' del conseller de medi ambient i agricultura del Govern, Gabriel Company, especialista en aconseguir que el gruix dels recursos que administra no travessi la costa mallorquina, fins i tot en el cas de partides que anaven destinades a Menorca.

De quins amics presumeixen? Més valdria que cerquessin l'ajuda de l'oposició i la unitat de tots els sectors econòmics i socials de l'illa per consensuar una estratègia de recuperació i fer front comú davant Palma i Madrid. És clar que açò no agradaria els seus estranys amics, però, com deim a Menorca, amic i trasto que no serveix, si es perd, no es perd res.