L’any de les petites coses

L'Associació d'Amics del Museu de Menorca ha tingut l'encert d'organitzar una excursió al bosc de S'Arangí. Tal vegada el nom del lloc no els diu res, però si precisam que és la muntanyeta de Sa Penya de s'indio no farà falta donar més explicacions. L'Ibanat hi ha fet una bona feina de recuperació botànica, a més de senyalitzar tres rutes que són una delícia. I si el lloc és preciós, el guiatge del botànic ferrerienc Pere Fraga va arrodonir la visita. En Pere és una de les persones que més i millor coneixen la flora de Menorca, i escoltar-lo sempre és un plaer, un temps aprofitat de la millor manera possible.

En un cert moment de l'excursió, en Pere ens va demanar que miréssim en terra. Els urbanites com un servidor no hi vam saber veure res d'especial, però el nostre guia ens va aclarir que davant els ulls teníem una cosa bastant insòlita arreu del món: una diversitat vegetal de trenta a quaranta espècies per metre quadrat. Tret d'alguns llocs molt especials de Sudàfrica, on s'arriben a comptar fins a cent espècies per metre, ni tan sols les selves exuberants de l'Amazònia, ni els boscos de les zones humides d'Europa, ni les jungles africanes més frondoses no tenen aquesta pluralitat en un tros tan petit. Hi pot haver plantes més espectaculars i vistoses, arbres immensos i varietats vegetals d'una bellesa exòtica i luxuriosa, però la densitat d'espècies diverses per metre quadrat que es dóna a alguns llocs de Menorca, com la muntanyola de S'Arangí, és un fenomen molt infreqüent. La gràcia d'aquest fet, deia en Pere, és la seva humilitat: a simple vista, ningú no ho diria. I va afegir que les lleis de conservació del patrimoni natural intenten protegir allò que tothom veu, però també allò que, essent important, ens passa desapercebut perquè és petit.

Abans de continuar el passeig vaig voler fer una foto de la discreta meravella que ens acabava de presentar el botànic, i me l'he posada de fons de pantalla a l'ordinador de ca nostra, perquè aquest metre quadrat de terra de S'Arangí és com una metàfora per pensar en l'any nou que som a punt de començar.

Els pronòstics per al 2013 no són, certament, gaire gandosos. Els oracles del nostre temps, de noms bastant més prosaics que les antigues mitologies —creixement, atur, prima de risc, inflació, ibextrentacinc—, tenen el poder de fer canviar el nostre estat d'ànim i les nostres decisions en concordança amb els seus vaticinis. I certament, allò que es cou en les altes esferes del poder té moltíssima importància. Les decisions que es prenen dins les sales de reunions d'ignots gratacels d'oficines per part d'individus de qui ni en coneixem el nom, tenen el poder de salvar el benestar o condemnar a la fam milions de persones que viuen a l'altra punta del planeta. Les clavegueres de l'especulació financera tenen sovint més poder que els governs i les institucions democràtiques elegits pels pobles. En pot néixer res de bo, d'aquests grans centres de poder? L'escepticisme davant les reformes que duen a terme els polítics còmplices d'aquest sistema no és una invitació a la fatalitat, sinó un mecanisme de defensa, una vacuna per no continuar posant les esperances en allò que tantes decepcions ens ha causat ja.

A les portes del 2013, pens en les petites coses que estan davant nostre i que no veim. En les accions transformadores que no depenen de ningú més que de nosaltres, que estan a les nostres mans i, en canvi, encara no hem iniciat. En tot allò que sabem que hauríem de fer. I em dic que si el 2013 ha de ser el darrer any de la depressió col·lectiva en què vivim, amb tota seguretat no serà per les decisions que prenguin els nostres governants, sinó per la nostra ferma i decidida voluntat de caminar.
Feliç any nou a tothom.