Serveix de res la privatització de la Sanitat?

Aquest forma de gestió indirecta dels serveis públics també és coneguda pel neologisme "externalització" i no és exclusiva del sector públic, sinó que en el sector privat algunes companyies també opten per realitzar part de la seva producció o determinats serveis a través d'empreses externes. El fet que no sigui una opció que adoptin totes les empreses i que les fórmules i segments de la producció siguin molt variables ens indica que no és cap solució màgica ni és sempre recomanable adoptar-la, ja que hi ha factors a favor i en contra que cal sospesar curosament abans de prendre la decisió.

L'origen de la prestació externa dels serveis públics està en activitats que l'Administració no està avesada a fer i que la iniciativa privada pot executar millor. El cas prototípic és el contracte d'obres. El Sector públic realitza constantment obres i, de fet és l'agent que més obra pública mobilitza en un país, però pràcticament mai la fa amb personal propi, sinó que encarrega la seva execució a empreses especialitzades. Amb aquest exemple salta a la vista la principal característica d'aquest procediment: es fa quan l'Administració no té mitjans ni capacitat tècnica per actuar. L'objectiu és l'eficàcia, que les obres es facin ben. Per tant, es basa en el principi d'especialització i, en conseqüència, l'externalització no es fa per abaratir costos, sinó per realitzar millor les tasques públiques.

Aquest esquema és el que ha funcionat durant dècades i s'ha anat estenent a altres activitats, a mesura que els ciutadans han decidit que el Sector públic havia de prestar més serveis i realitzar més activitats. Així, en l'àmbit local, molt prest la neteja de carrers i la recollida de residus, unes actuacions ben allunyades a la dinàmica general dels ajuntaments, es van concedir a empreses privades amb major experiència i capacitat per dur-les a terme.

Tanmateix, en moltes ocasions aquests serveis van començar a prestar-se de forma directa per l'Administració. Molts s'enrecordaran encara de l'empleat de l'Ajuntament que netejava els carrers; els serveis d'aigües o els hospitals i geriàtrics també van començar com serveis municipals. Hi ha hagut una diversitat de raons per muntar aquests serveis: perquè al principi eren activitats simples; per la necessitat de fer grans inversions de forma econòmica; per l'existència de subvencions d'altres administracions; pel sentiment de què un servei públic ha de ser impulsat per l'administració, etc.
En el cas de l'Estat central, en canvi, han coexistit serveis impulsats per l'Estat, com l'Educació, amb altres que van començar essent activitats privades i que, en demostrar-se que no eren rendibles han passat a l'Administració, com el cas dels ferrocarrils o el transport aeri. A partir dels anys noranta, l'evolució econòmica i l'augment del volum que gestionen aquests serveis ha aconsellat la seva privatització (línies aèries, banca).

Aquest moviment pendular de la gestió pública a la privada ha tingut un caràcter diferent de la tradicional gestió indirecta dels serveis públics. Per motivacions molt variades i des de posicions ideològiques diverses, durant el segle XX l'activitat de l'Estat es va expandir a activitats que fins llavors eren considerades patrimoni de la iniciativa privada, fins a assumir la prestació d'un ventall molt ampli de béns i serveis i crear potents conglomerats industrials com l'Instituto Nacional de Industria.

Una part dels economistes, els neoliberals, especialment als Estats Units, es va alçar en contra de què l'Estat actués com empresari. Aquest corrent posava l'accent no en l'eficàcia, sinó en l'eficiència, i defensava que el sector privat pot realitzar aquestes activitats tan bé com l'Estat i de forma més econòmica. Quan la crisi econòmica va posar a prova la gestió de l'empresa pública, els estats europeus van cedir enfront a aquestes pressions de l'acadèmia i de la política americana i es va iniciar un ampli procés de privatitzacions i desregulacions.

Aquest canvi també va afectar l'àmbit local, on a la finalitat original de la gestió privada dels serveis públics, és a dir l'especialització per aconseguir una major eficàcia, es va afegir l'eficiència, prestar els serveis de forma més econòmica. Tanmateix, aquesta qüestió ha estat sempre polèmica, ja que els contraris a les privatitzacions responen que l'empresa privada, a diferència de la pública, cerca un guany i que el benefici privat encareix la prestació dels serveis, alhora que qüestiona el seu caràcter públic.

L'experiència ha demostrat que, tot i que no sempre la gestió privada és més econòmica que la pública, en ocasions sí que ho és, perquè els estalvis de costos que aconsegueixen els empresaris poden superar el seu benefici. Atès que en moltes d'aquestes activitats el principal cost és el personal, açò vol dir que la disminució del personal contractat i les rebaixes salarials aplicades per l'empresa privada són considerables, i per açò és lògic que els sindicats s'hi oposin.

Hi ha estudis que demostren que en l'Administració el ventall salarial és excessivament reduït, és a dir, que els salaris alts són més baixos que en el sector privat i els baixos són més alts. Així, la privatització de serveis prestats majoritàriament per personal de baixa qualificació pot reduir els costos salarials. A més les condicions de treball en l'Administració, especialment en quant a horaris i jornades són molt rígides, i el sector privat pot actuar amb una major flexibilitat.

Ara bé, hi ha serveis en què els costos salarials representen només una part reduïda del cost final o en què no és possible organitzar millor el personal sense un empitjorament de la qualitat del servei. En aquests casos l'externalització pot tenir conseqüències indesitjables. A més, les subhastes en la contractació d'aquestes activitats, si bé són indefugibles pel manteniment de la igualtat d'oportunitats i la transparència exigibles en el sector públic, exerceixen una pressió a la baixa en el preu final, que en ocasions pot ser excessiva. És útil comparar aquesta pràctica amb la que fan les empreses quan externalitzen els serveis. Les companyies habitualment no realitzen subhastes formals, sinó que demanen preus i condicions, cercant el "millor servei al millor preu", és a dir un equilibri qualitat-preu. L'Administració té dificultats per aconseguir aquest equilibri i el sistema garantista de la contractació pública fa que el més habitual sigui que es concedeixi el servei a l'oferent més barat, amb independència de la qualitat. Açò pot provocar una infradotació de personal dels serveis i rebaixes abusives dels sous dels treballadors.

En determinats serveis públics, com la Sanitat i l'Educació, per la seva transcendència, es va optar per dotar-los d'una organització autònoma, en aplicació del principi d'especialització. En el primer cas es va organitzar l'Instituto Nacional de la Salud, un organisme amb els seus propis estatuts, al marge de la resta del sector públic i que en ser transferit a les comunitats autònomes, s'ha estructurat de forma similar. A la Sanitat un cop construïts els hospitals i dispensaris, la major part del cost és salarial i el major pes el tenen les categories salarials més altes. En conseqüència, no es donen les condicions per aconseguir una reducció del seu cost. Per aquest motiu el personal sanitari té molta raó quan defensa que la privatització és una opció ideològica i que només pot aconseguir disminuir la despesa si s'empitjora la qualitat en la prestació dels serveis.

Així i tot el que no és una opció política és la necessitat de reduir el cost de la Sanitat. L'estat dels comptes públics fa evident que sense una disminució de la despesa sanitària, que no oblidem que és la principal partida del pressupost, no s'aconseguirà reduir el dèficit públic. Per aconseguir-ho cal introduir canvis organitzatius. L'elecció dels directors dels hospitals no s'hauria de deixar en mans dels polítics, sinó que hauria d'estar encomanada a veritables tècnics, com es fa a països com França. La professionalització de la gestió permetria de reduir els costos. També és urgent l'equiparació de les condicions salarials dels empleats, per evitar que cada comunitat autònoma tengui la seva taula salarial, ja que aquesta dispersió crea tensions i afavoreix els increments salarials. Cal establir quines són les prestacions sanitàries obligatòries a totes les comunitats autònomes, les quals haurien de fer públiques les que afegeixen i indicar d'on treuen els recursos extra per finançar-les. També ajudaria a racionalitzar la Sanitat la publicació amb criteris unificats de la informació sobre les llistes d'espera i els tractaments realitzats. Finalment, és necessari l'establiment d'un política coherent respecte a la despesa farmacèutica sobre la base d'un equilibri entre el benefici terapèutic i el cost del tractament.

Els serveis públics són pagats pels ciutadans per obtenir el major nivell de benestar col·lectiu possible. La seva privatització no és cap panacea i pot ser contraproduent, però és inexcusable que el cost d'aquests serveis s'adeqüi als recursos disponibles.