Què entenem per interès públic en el debat sanitari?

L'obtenció de benefici no és, en aquest sentit, un element separador del públic-privat. Benefici, excedent, n'hi ha sempre, en tota activitat humana. En un cas, si monetari, es visualitza com a tal; si en espècie, a propietat pels propis treballadors, en forma de costos superiors als mínims necessaris i que ha de sufragar la ciutadania, no sempre són tan explícits, però de 'ser-hi, efectivament hi són'. Més encara, en alguns casos el primer és més fàcil de regular i fiscalitzar que el segon, en el que a vegades el més 'cara dura', amb menor productivitat i absentisme, se'l fa seu en detriment també dels companys. Tampoc és separador el mode de finançament: no hi ha disjuntiva públic-privat; tot ve de la mateixa butxaca: la dels ciutadans. Són les formes i els seus efectes les que difereixen, i això depèn sempre del cas concret (de la incidència de qui sufraga i com, i de les modalitats concretes del què es gasta i a qui beneficia), sense que valgui un prejudici general de la bondat d'una manera millor que l'altre.

En el sentit anterior, l'interès privat de tots i cadascun dels ciutadans no es podria contraposar al públic; en tot cas seria la conveniència comunitària la que faria -en cas de falta de consens- confrontar l'afany individual amb el conjunt. L'interès públic no es pot tampoc contraposar sempre al de 'proveïdor' privat, ja que es pot servir al primer (l'objectiu públic) des del segon (el del proveïdor privat); tot dependrà de com es reguli o financi. Més encara, l'interès del 'proveïdor públic' (de l'administració) pot servir pitjor a l'interès públic (de tots) des de l'actuació administrativa que el privat des del dret mercantil, haguda compta de la distinta flexibilitat de les normes per respondre a les necessitats i aspiracions públiques (conjuntes, comunitàries).

En el debat que ens ocupa avui de les reformes sanitàries caldrà recordar que l'objectiu social, normatiu de millora del benestar pel que tots els ciutadans hi guanyem, prové de l'obligatorietat d'una assegurança de risc comuna: no vol dir de prestacions completes iguals, de drets universals sobre aquestes ni que hagin de ser gratuïtes (res no és gratis!). Privatitzar la sanitat en aquest sentit voldria dir sortir del pool, trencar-ne l'obligatorietat: 'no em carregui a mi impostos o cotitzacions que jo m'asseguro pel meu compte'. Això generaria una selecció adversa d'assegurats en el que al cost vigent només feria convenient assegurar-se als de pitjor risc sanitari, i això enfonsaria l'oferta en perjudici de tots. Més enllà d'aquest extrem, fer el pool comú amb més o menys regulació i/o finançament públic, amb un percentatge menor o major de impostos o taxes, limitant en diferent grau les prestacions etc. no és sinó una qüestió ideològica, empírica i no normativa, conjuntural i no estructural, amb validesa limitada a les situacions i sotmesa a un 'jo crec, jo penso' que en la mesura que es faci en seu parlamentària és prou legítima.

Quan en aquesta guerra que veiem avui a la Comunitat de Madrid però que ressona també a casa nostra, hi escoltem allò dels interessos públics i privats (entesos aquests en termes de mitjans instrumentals, de proveïdors, de finançament, de pacients) ens equivoquem. Alimentem la idea de drets universals, de pacients front l'estat, com si no fos l'interès d'aquest el del conjunt dels ciutadans, del que els pacients en són una part. Oblidem que els deures no són fer pagar peatges als usuaris per que l'estat mantingui el finançament als proveïdors públics. I hom negligeix que el tema no és de drets ni de deures; més aviat és de relacions sinalagmàtiques; és a dir, que generen obligacions entre les dues parts, que no són altres que els individus respecte de la comunitat a la que pertanyen i d'aquesta cap els seus membres. Comunitat que té l'obligació de promoure la prevenció, la informació i l'auto-guariment. I ciutadans 'privats' que tenen també l'obligació recíproca de mostrar cura d'un mateix abans de tenir dret a beneficiar-se de la solidaritat conjunta, meritada precisament per haver complert amb les seves responsabilitats individuals.

Parlar d'interès públic (ciutadà) com a quelcom superior a l'interès de l'administració de cada moment i de l'opinió político-ideològica en tots aquells aspectes que ultrapassen els normatius, de benestar general, de la cobertura sanitària requerida, etc., exigeix unes bases de funcionament de la vida pública, més transversals a les opcions polítiques, que només societats desenvolupades han estat capaces d'establir. Societat que, vist el que veiem aquests dies en el debat sanitari, no és la nostra.