TW
0

Despús-anit es celebrà a la Biblioteca de Tavernes de la Valldigna un sentit acte d'homenatge a Àngel Mifsud, a càrrec dels seus amics i conciutadans per a fer-ne un just recordatori literari i musical; una bella manera de celebrar poèticament el condol per la seua mort. Hauria volgut ser-hi, com un més dels seus amics, però no hi va poder ser per personals motius de salut, com li vaig fer saber telefònicament a la seua companya, i també bona amiga, Josefina Salord.Per això és pel que li dedique ara aquest record. Una memòria de paraules amigues; perquè han sigut elles, les paraules compartides –les antigues i les d'ara, les escrites i les llegidues–, les que ens han aproximat i unit al llarg dels anys, en ocasions dites i sentides en veu alta, en d'altres escoltades de prop o arribades de lluny, com arriben les ones al port de Ciutadella, a Menorca, la petita ciutat i l'illa on ell vivia, i on exercia el seu mestratge d'amor a les paraules, des de feia molts anys. I dic açò perquè han sigut les paraules poètiques, fetes música, les que van fer que un dia ens coneguérem i ens férem amics.En recorde bé el motiu, però no exactament l'any, perquè en fa molts. Feia poc que ell havia guanyat una càtedra de literatura catalana a Maó i que jo havia publicat "El paradís de les paraules", un assaig històric dedicat a la memòria dels poetes andalusins que es tancava amb la figura de Saïd ibn Hakam, qui va ser el darrer reietó de la Menorca musulmana i el darrer poeta en àrab de l'orient andalusí.Angel Mifsud, com a valencià i valldignenc, en llegir aquest llibre degué sentir una atracció semblant a la meua per aquest paradís dels records, de tavernes i fonducs, de valls amb fonts i fontardes, de mesquites blanques, de castells en ruïnes, de paraules, de passats i presents compartits, i un bon dia aparegué per Barx, la torre de la muntanya valldignenca, amb Fina Salord, la filòloga ciutadellenca, per convidar-me a visitar Menorca, la seua verda illa, per a parlar als menorquins d'aquell antic savi poeta àrab, just i generós, que havia cantat Menorca com el que era de noble i honrada. Una illa que també Àngel Mifsud havia convertit "en el millor lloc per viure", perquè era tan digna com la seua vall. Una illa i una vall que en la seua imaginació i estima de poeta eren un mateix paisatge de paraules vitals.

Així, com ell era un enamorat de les paraules del seu poble, feia versos i ensenyava els seus alumnes a estimar els mots que essents menorquins eren també valldignencs. Per això, ara, jo, de lluny i de prop, parafrasejant uns versos seus: "On ets, ara, amic / que la mort t'ha cridat/ tan prest? Li'ls dedique i li'ls conteste: "Ets en els mots / que el dol fa de llum / a la vora de la mar / tant com enmig de la vall".