Mentalment absent

Em consider una persona raonable. Respect totes les opinions, m'agradin més o menys. I com a tothom, pot ser que em costi més o menys acceptar determinades coses, determinats fets.

Dins el meu desgavell mental també hi té un espai destacat la impotència. La impotència de veure uns fets pretesament consumats i que provoquen, precisament, la injustícia de la que parlava unes línies més amunt.

Podríem dir que, vist tot, estic immers en una autèntica pel·lícula de Hollywood. Amb un guió ben propi de Tarantino. Plena de situacions esbojarrades. Sense sentit. Bé, perdó.
Tarantino sempre hi posa un sentit. Esper que no es molesti per aquesta imprecisió, sorgida, també, del caos mental general.

A la meva època d'estudiant a la universitat vaig fer assignatures de guió cinematogràfic. I crec que sí. Ara tenc una bona història. No vull ser prepotent, i no seré jo qui digui que aquesta història, aquest guió de bojos, pot aspirar a un Oscar, o a un Goya. Seria molt fort que la meva 'opera prima' obtingués aquest reconeixement. Però saben què, senyors lectors? Començaré a traçar les línies bàsiques del guió, perquè crec que Tarantino me'l comprarà. O no. Jo què sé. Com que estic mentalment absent, ja no sé ni el que em dic.