La (no) cultura de la dimissió

Mentre el representant d'ICV Joan Coscubiela interrogava el president Mariano Rajoy precisament sobre el drama de les execucions hipotecàries, un diputat del PP denuncià l'absència en l'hemicicle de Cayo Lara, president del grup d'Esquerra Plural i coordinador federal d'IU.

"On és Cayo Lara? No se'l veu!", va cridar un parlamentari del grup popular. "L'estan desnonant", va replicar igualment des de la bancada del partit que dóna suport al Govern, provocant rialles en aquesta part de l'hemicicle.

Potser estem només davant d'una anècdota o d'un acudit, però és el reflex clar d'una gent que no sap comportar-se. O el que és encara pitjor: que demostra una absoluta insensibilitat davant el sofriment dels altres. Probablement, perquè aquest sofriment no l'ateny personalment, i/o perquè, en el fons, menysprea els pobres i desvalguts d'aquest món pensant que ho són perquè no en saben més i s'ho mereixen. D'altra manera no s'explica tanta insensibilitat.

Fa uns mesos va ser un diputat del PP prou conegut a casa nostra que va emetre comentaris que, com a mínim, hauríem de considerar de mal gust respecte dels seus adversaris per mitjà del twitter, i encara fa més temps (crec que era a principis d'estiu de 2012), refugiada a l'àmplia bancada popular al Congrés dels Diputats, Andrea Fabra (Castelló, 1973), una política que havia passat inadvertida pel gran públic fins que twitter la va situar a l'ull de l'huracà, va ser "caçada" remugant "Que es fotin" (bé, la castellonenca va dir "¡Que se jodan!) mentre Mariano Rajoy anunciava la retallada en la prestació d'atur.

A dia d'avui, tots aquests parlamentaris continuen seient a la bancada popular com qui no hagi passat res. Per què? Doncs suposo que perquè som incapaços de fer autocrítica i els líders no creuen necessari (o potser no poden?) instaurar la cultura de la dimissió.
Per no caure en una crítica que es podria titllar de partidista, temo molt que actuacions inacceptables es poden trobar també en els altres partits, i naturalment en el partit de l'oposició, que, com hem comprovat aquesta setmana, ha caigut de quatre potes en un gran error en propiciar la moció de censura a Ponferrada amb el vot d'un regidor condemnat per un delicte d'assetjament sexual. Equivocació que ha irritat les diputades més conegudes del partit, per bé que, misses dites, la direcció de Rubalcaba va decidir actuar. Però tardanament, no cal dir-ho. I malament, perquè ni tan sols ha acceptat la dimissió del número tres del partit, Óscar López, quan aquest ha reconegut que ell va aprovar la moció i posava el càrrec a disposició del president.

Nosaltres, de bona fe, hem de creure que la cosa va anar així, però no us heu de sorprendre si algú creu que va ser el mateix Rubalcaba el qui va permetre la moció i López no ha estat sinó el qui ha salvat el seu líder assumint la responsabilitat del fet.
Què s'ha de fer, doncs, per dimitir o perquè t'acceptin o et forcin la dimissió al nostre país? Fa uns mesos, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va anunciar la dimissió de la seva ministra alemanya d'Educació i Ciència, Annette Schavan, per l'escàndol entorn del presumpte plagi de la seva tesi doctoral, en una compareixença conjunta davant els mitjans. "Amb mal de cor he acceptat la dimissió" de Annette Schavan, la "més reconeguda i prestigiosa ministra d'Educació i Ciència" en la història d'Alemanya, va dir Merkel en comunicar l'abandonament del càrrec per part d'una de les seves més estretes col·laboradores i amiga personal de confiança.

El 2010, l'exministre del Tresor David Laws, liberaldemòcrata, va dimitir en veure's esquitxat per un escàndol sobre dietes parlamentàries. Laws va desviar 47.000 euros de les dietes parlamentàries per pagar la pensió a la seva parella, un home anomenat James Lundie. Va ser la primera baixa que patí el Govern encapçalat pel primer ministre conservador, David Cameron."No veig com puc continuar amb el meu important treball del pressupost i la revisió de les despeses mentre he de atendre amb les conseqüències privades i públiques de les recents revelacions", va dir Laws. Una afirmació que tothom pot entendre.

A primers de febrer d'aquest any, el ministre britànic d'Energia, Chris Huhne, va dimitir després que la Fiscalia informés que seria processat per intentar amagar el 2003 una infracció de trànsit (sí, ho heu llegit bé, "una infracció de trànsit!"). El director de la Fiscalia, Keir Starmer, va donar a conèixer la decisió després d'una investigació policial de vuit mesos sobre l'actuació del ministre liberaldemòcrata i la de la seva exdona, Vicky Pryce, qui també seria processada per aquest cas. En una breu declaració després de l'anunci del fiscal, Huhne va negar els càrrecs i va dir que teia tota la intenció de defensar-se davant dels tribunals, encara que per "evitar qualsevol distracció" pel procés judicial va dimitir com a titular d'Energia. Ara resulta que ha estat condemnat a vuit mesos de presó.

Reivindicar la política implica alguna cosa més que acceptar l'espectacle dels enfrontaments que, al Congrés o al Senat, podem observar a cada sessió de control, on el més important no és defensar les idees pròpies sinó destruir l'adversari, acusant-lo de tots els mals del món o amb l' "i tu més" amb què ens tenen acostumats els nostres parlamentaris.

Reivindicar la política exigeix el respecte a les idees dels altres, el no burlar-se de l'adversari com ho han fet els personatges a què m'he referit a la primera part d'aquest article, i saber dimitir quan una ombra raona da sospita –i l'acusació d'un possible delicte per la Fiscalia ho és- recau damunt seu. Aquí, però, res d'això no es practica.
N.B. El problema no és que el president Bauzá faci política essent farmacèutic. El problema és que essent titular de la farmàcia de Marratxí (i percebent, per tant, els beneficis que aquesta legítimament li donava) tingués "dedicació exclusiva" com a alcalde del seu poble. Si això darrer és cert, Bauzá va mentir en declarar que es dedicaria exclusivament a l'alcaldia, única raó que justificava el sou per aquest concepte.