Al sud de Mesopotàmia

L'objectiu és visitar l'exposició sobre les primeres ciutats conegudes entre els rius Tigris i Éufrates, a la zona que ocupa l'actual Iraq, oberta al CaixaForum madrileny. La mostra es titula Antes del Diluvio, una exposició comissariada per l'arquitecte Pedro Azara, que amplia els coneixements adquirits els darrers decennis sobre les ciutats sumèries.L'arquitectura del museu sempre m'ha provocat una dualitat irreconciliable. Per una banda, crec que és una aportació original en el camp de l'arquitectura de la rehabilitació, que ha obert noves vies a la imaginació en l'actuació en aquests tipus d'edificis. D'altra, pens que és una proposta incoherent en fer veure que l'edifici és volàtil i, a més, recarregant-lo amb uns volums pesants que trastoquen la seva composició, crea una sensació estranya. Però, si no parlam de pressuposts, tant la mitgera d'un verd exuberant, com la mateixa placeta al seu davant, han aportat nova vida a un lloc que estava abandonat.

Vaig anar fullejant la novel·la de Modiano, llegint amb voracitat la història de Louki, una jove que cerca el seu lloc a un París immens on els cafès són punts de referència, llocs on el contacte, la relació social, la calor dels altres, poden ajudar a escampar la soledat. Un guió magnífic estructura la narració. Coneixem la vida de Louki a través dels quatre homes que conten la seva relació amb l'al·lota, i la pròpia veu de Louki també ens descobreix la seva dura infantesa. La mestria de Modiano en descriure els espais, els carrers i els edificis del París de finals dels anys seixanta, em va transportar als moments llunyans de la pròpia vida a les ciutats. Vaig recordar quan els bars eren espais neutres, el lloc on ens trobàvem i repartíem el temps -temps perdut?- entre les disputes fàtues i les reflexions filosòfiques, i els enamoraments. Vivíem pendents dels encontres dels fosquets als cafès, empenyíem les hores del dia precipitadament per arribar, contents i feliços, quan la llum del dia s'apagava, a les trobades tan desitjades amb els amics en els bars del barri.

Faltaven, encara, 2500 anys perquè fossin alçats els primers dòlmens, menhirs i taules a Europa, i Egipte encara no era un estat unificat governat per un faraó. Però, en el lloc on avui és el sud d'Iraq, un poblat s'havia convertit en una gran ciutat de 40.000 habitants, la ciutat que s'anomenava Uruk. Possiblement va ser la primera de la història, la capital d'una mena d'imperi, amb colònies tan allunyades com al sud de Turquia. En aquests territoris, es parlava una nova llengua no coneguda abans i que va ser practicada fins al 2000 abans de Crist: el sumeri. Una llengua que va desaparèixer i que potser no va ser xerrada mai. L'única cosa que es sap és que va ser una llengua escrita, abundantment escrita. Però es desconeix com era pronunciada.

Segons l'arquitecte Pedro Azara, diversos mites mesopotàmics narren la creació del món, dels déus i dels humans. Segons aquests mites, va existir una divinitat primera que va engendrar a una primera família de divinitats, les quals, a la vegada, van tenir fills que van anar poblant l'univers. La divinitat no era un déu, sinó una deessa, una mena de gran receptacle ple d'aigua calma: les maresmes del sud de Mesopotàmia. En una de les riberes es va situar una ciutat ancestral. S'anomenava URU-UL-LA, que vol dir Ciutat dels Temps Remots. Aquesta ciutat existia des de la nit dels temps. Era, en realitat, l'espai originari, la matriu del cosmos. No va ser projectada ni construïda per cap divinitat. Existia des de sempre i fou ella la que va engendrar tots els ens del cosmos.

Espais neutres, locals oberts, punts fixos en la nit de la ciutat. Els cafès, els bars eren el lloc segur, l'espai de les mirades i les converses. L'indret on tota mena de personatges es trobaven i on les amistats es feien freqüentment. Després, si convenia, partíem cap a altres espais més íntims, cap a les festes pactades o a voltar pels carrers buits de nits d'hivern amb l'insofrible sensació de no saber, encara, quin seria el nostre futur, resols com estàvem, a filosofar sobre la nostra existència.

Complien els bars la missió d'asserenar els nostres ànims efervescents? Eren el lloc on el nostre desfici, la nostra dèria en saber qui érem, què fèiem en aquest món injust, cap a on anàvem, es calmava? En tot cas, eren punts fixos per deixar a fora la soledat, esperar que la humitat exterior la pogués reduir, retrobar-la després, minvada, i poder seguir vivint una joventut que havíem de perdre tots, amb el temps. A la novel·la de Modiano, el primer narrador que ens explica els primers encontres amb Louki, es troba pel carrer, molts anys després, l'antiga propietària del cafè on es desenvolupa l'acció: "...se acordaba de cómo nos llamábamos todos. Con frecuencia se preguntaba qué habría sido de nosotros, pero no se hacía ilusiones. Supo, desde el principio, que las cosas iban a irnos muy mal. Unos perros perdidos, me dijo. Y cuando nos separamos, delante de la farmacia de la plaza Blanche, me hizo la siguiente confidencia, mirándome a los ojos: -A mí la que más me gustaba era Louki-." Modiano endevina, amb una finesa malenconiosa, quin va ser el nostre destí, com aquells anys urbans van il·luminar o enfosquir el nostre futur i, en alguns casos, van condicionar camins prou equivocats.

Els investigadors que han treballat amb les restes de les ciutats sumèries, no acaben d'entendre com es van poder iniciar els primers assentaments urbans en els plans al voltant dels rius Tigris i Èufrates l'any 4000 abans de Crist, més enllà del que diuen els mites. Com una nova llengua es va consolidar i com es van produir les connexions que fessin possible l'establiment d'organitzacions complexes per fer funcionar una ciutat que va arribar als 100.000 habitants. El que sí sembla clar és que la ciutat que avui coneixem és una estructura física i social inventada o desenvolupada plenament en el sud d'Iraq, ja a mitjans del V mil·lenni a. C., com ho demostren les restes de la ciutat sumèria d'Uruk, que va perdurar fins que els àrabs la van envair en el segle VII d. C.

Al final, encara que moltes de les coses que ens passen estan relacionades amb els fets que vivim, misteriosament connectades, inquietament enllaçades, potser inconscientment, nosaltres mateixos som elements de connexió constant, personatges d'una mena de novel·la global, presidida pel destí, que va desvelant una trama amb l'únic objectiu de fer possible relats d'unions increïbles. Nosaltres som el pont d'unió de milers de situacions, la resina que aferra de manera indestructible actes quotidians que lligam inconscientment amb fets que provocam conscientment. Som una espècie de pasta d'unió que junta sensacions, crea vivències, construeix el camí de la vida pas a pas.

A vegades, les coses connectades poden semblar inversemblants. Les ciutats i els mites, els cafès i la seva transcendència. De fet, l'única connexió que hi pot haver ara mateix, en aquests segons fugissers, entre La Ciutat dels Temps Remots i El café de la juventud perdida som jo mateix. L'atzar ha fet possible conèixer, en un curt lapsus de temps, un relat que m'ha evocat els anys en els quals les tavernes, els cafès, els bars eren les nostres posades a les ciutats, i descobrir la primera ciutat que va existir fa 6000 anys al sud de Mesopotàmia.