Caramuixa

La màxima figura literària menorquina és En Quadrado, i la seva vàlua està en funció de la seva obra d'erudit; ni com a poeta ni com a dramaturg va més enllà d'una discreta mitjania. Més literat que ell és En Ruiz i Pablo, que té vertaders encerts en poesia i en prosa narrativa.

Tant aquests dos personatges com els qui en la nostra Illa Menor els segueixen en mèrit i en feina feta, es mouen dins un ambient essencialment descriptiu i d'un realisme asèptic, disciplinat, escàs d'imaginació. Només Màrius Verdaguer gosa esperonar els cavalls de la fantasia, però en el món diguem-ne "arqueològic" de les llegendes tradicionals de l'illa." Per una vegada, no estic del tot d'acord amb el gran Francesc. Sí, Pau Faner ha resultat ser l'esca de caramuixa que ha encès la pipa de tabac d'un boom que abasta tots els gèneres literaris, des de la novel·la (Esperança Camps, Maite Salord, Miquel Àngel Maria, Josep Maria Quintana, Josep Masanés o el mateix Pau Faner...), l'assaig en diferents àmbits de coneixement (Joan J. Gomila, Tónia Coll...), la historiografia (Josep Portella, Miquel Àngel Casasnovas...), la filologia (Fina Salord...), l'economia (Guillem López-Casasnovas...) o la poesia (Pere Gomila, Ponç Pons...).

Però abans de l'autor de "Fins al cel" no hi havia tabac d'espaseta humit. De fet, res no s'encén del no-res. És el cas del tabac literari de Menorca. A més dels esmentats per Francesc de Borja Moll, hi afegiria Joan Ramis i Ramis en teatre, Gumersind Gomila en poesia o el mateix filòleg de Ciutadella en lingüística, entre molts d'altres. És indiscutible que l'aparició de Pau Faner va representar una sacsejada fenomenal per la seva joventut, per la seva originalitat i per la seva força imaginativa, lingüística i narrativa. Tots els escriptors que hem vingut després -sobretot els narradors- ens vam adonar que es podia fer literatura de primera categoria des de Menorca i a partir d'elements lingüístics i culturals menorquins.

L'editorial Moll ha tornat a editar els famosos i molt recomanables "Contes menorquins", el començament de tot el que vindria després. Una de les paraules que conté que més m'agraden és caramuixa "... va voler començar a jugar amb les caramuixes, que n'hi havia moltes en aquell paratge. En va formar un feix atapeït, que li recordava les gavelles que veia espargides pel camp durant el temps de la sega". Caramuixa és una paraula que està relacionada amb el cànem. De fet, en molts indrets es diu a la canya o part llenyosa d'aquesta planta. En canvi, a Menorca, la caramuixa designa el tronc sec de la porrassa, planta Asphodelus albus; en castellà, gamón. És molt bo de fer esmitjar una caramuixa. En canvi, si en fas un feix, com fa el personatge del conte de Pau Faner, ningú no és capaç de trencar-ne cap.