Hem arribat a la pleta de les figueres. Una ampla barrera metàl·lica, feta de tubs galvanitzats amb soldadures oxidades, ens tanca el pas. Només desfer el cordell negre, reutilitzat dels sacs de pinso, enganxat als còdols de la paret seca, i la gran barrera pivota cap a la dreta mostrant-nos el camí cap al nord. Un camí de tractor que baixa suaument, travessa un camp de civada i puja cap a una tanca de tamarells on el cotxe ja no passa més. Començ a caminar arran de la paret de la tanca, per un caminoi que el pagès m'ha indicat. Me sent com un explorador, potser tal qual es sentia el capità d'enginyers britànic Robert d'Arcy l'any 1800, quan cercava la millor ruta per arribar a la punta oriental de Sanitja, i comprovar la idoneïtat del terreny, dalt d'un penyal de 15 metres, per construir-hi una torre Martello. Ell la va construir amb poc temps, una de les 11 torres que els anglesos van alçar al voltant de l'illa entre el 1799 i el 1801: eficiència militar britànica. Jo, camin cap a la torre a peu, intentant trobar una via que ens permeti arribar amb un petit camió fins a la punta de la costa, per poder rehabilitar la torre britànica original, 212 anys després.Al llarg del segle XVIII, els enginyers militars britànics van fer avançar els sistemes defensius de les seves fortificacions en base a la lògica evolució dels propis sistemes militars i, també, aprofitant l'experiència i observant com reaccionaven determinades construccions dels enemics als seus atacs. Aquest és el cas de la Torra di Mortella al nord de Còrsega, construïda pels genovesos l'any 1565, i que el 7 de febrer del 1794 va resistir l'atac de dos vaixells britànics, el Fortitude (74 canons) i el Juno (32 canons) durant dos dies. Esbalaïts, els anglesos van veure com una simple torre, ben situada en el territori i ben gruixada, defensava amb una petita guarnició, una cala abrupta evitant el desplegament militar enemic i guanyaven temps perquè arribassin reforços al lloc de l'envaïment. Poc temps després construïen al llarg de les costes dels seus propis territoris i colònies, una gran quantitat de torres Martello, tot fent una transcripció equivocada del topònim cors. Menorca va ser el seu camp d'experimentació.
Camin per un camí de bestiar, marca fosca i sinuosa enterra, de color de terra, dibuixada sobre un camp de caramuixes en plena efervescència primaveral. El cotxe, deixat enfora de les tanques, me serveix de fita cada vegada que em gir per constatar que la ruta que seguesc, podria ser adequada pel pas d'un petit camió que ens permeti fer prou bé les feines a la torre. Investigar i proposar un accés provisional fins a la torre, és el primer punt del projecte que hem començat a redactar. Còdols de tota mida envaeixen el caminoi i dificulten el meu pas, prou accelerat per tal de fer via, ja que el sol comença a caure amb força. Puj damunt d'una paret, el cotxe en un cap i la torre allà enfora. No serà gens fàcil establir la via provisional, però hem d'intentar-ho per poder estalviar al màxim i ser pràctics i efectius.
Pens i camin sota un sol de justícia, amb un capell verd que m'ajuda a mantenir ben fresc el cervell. Pens que la Conselleria de Cultura del Consell Insular ha fet prou bé les coses en aquest tema, pel que fa a la recuperació de les torres de Rambla i Sanitja.
Primerament, ha reaccionat davant del procés de degradació de les dues torres que estan en les pitjors condicions constructives i ha decidit redactar els dos projectes respectius. En segon lloc, ha decidit demanar al Col·legi d'arquitectes de Menorca (sorteig + petit concurs) que anomenés professionals illencs per fer les feines. Cosa que no han fet ni les altres Conselleries Insulars ni els Ajuntaments menorquins, els quals sembla que encarregaran els petits projectes municipals que puguin decidir fer, als tècnics de les conselleries del Govern de Palma. Una vergonya suprema per estalviar-se els honoraris dels tècnics locals, que som els que millor coneixem el nostre territori i sabem actuar-hi amb dedicació i estimació. I, després, com sempre, es gastaren els mateixos doblers o més en viatges i dietes dels tècnics forans i en extres de l'obra. En darrer lloc, la Conselleria de Cultura demana el 1% de les obres públiques que es facin a l'illa, perquè es dediqui a la recuperació del nostre patrimoni. Una iniciativa que hauria de calar i ser una norma sempre: mentre construïm de bell nou, dedicam una petita part del pressupost a conservar el patrimoni existent. Crec que en aquest punt, la col·laboració del conseller de Mobilitat serà total i absoluta.
He arribat a la zona d'excavacions arqueològiques lligades al port de Sanitja, i un ample panorama mostra els munts de còdols i els moviments de terres dels darrers temps. Aquest recinte serà una dificultat afegida a l'establiment de la ruta d'accés a la torre: hem de creuar transversalment per alguna banda l'extensa zona que va de dalt el penyal cap a la mar. Vaig saltant algunes parets de pedra seca i pens amb Dani Mesquida i Joan Lluís Torres, aparelladors, autors d'un excel·lent treball, final de grau d'enginyeria d'edificació, molt ben documentat i extens, quasi diria que definitiu, sobre les onze torres realitzades pels britànics a Menorca: Aproximació a l'estat actual de les torres de defensa construïdes durant la dominació britànica de Menorca (1798-1802), pens amb ells dos saltant parets i arribant a les torres impossibles del nord de l'illa, per prendre mides i elaborar el millor estudi comparatiu mai fet fins avui. Un estudi que necessita d'una urgent divulgació: quan més és coneix el patrimoni, més es pot estimar i açò, ajuda moltíssim a la seva conservació.
He saltat la darrera paret i el terreny davant meu és planer i immens. A la dreta el far de Cavalleria i a l'esquerra les ondulacions de la costa que mena a les platges mes emblemàtiques de l'illa. Camin ja directament cap a la torre, que puc divisar perfectament allà dalt. La seva imatge me recorda la torre de Sandycove a les afores de Dublín, també construïda pels britànics, al mateix temps que les de Menorca, que vaig poder visitar ja fa uns anys. Des de la llunyania em sembla descobrir una figura corpulenta, vestida de negra, fent senyals amb els braços cap als quatre punts cardinals: "...Avanzó con solemnidad y subió a la redonda plataforma de tiro. Gravemente, se fue dando la vuelta y bendiciendo tres veces la torre, las tierras de alrededor y las montañas que se despertaban. Luego, al ver a Stephen Dedalus, se inclinó hacia él y trazó rápidas cruces en el aire, gorgoteando con la garganta y sacudiendo la cabeza..." però només son somnis provocats pel sol, que em fan imaginar al rollizo Buck Mulligan, que va fer famosa la plataforma de la torre de Dublín per ser l'espai on comença el primer acte de la millor novel·la del segle XX, Ulises de James Joyce.
El sender que porta al peu de la torre és una mena de camí de cabres en aquest tram final. Contorneja cap al nord i, tot d'una, canvia suaument cap al sud. Puja dolçament i baixa delicadament, sempre amb la torre com a fita final. Camin a bon pas, saltant els còdols, de tant en tant. Imagin el 'revuelto' escampat per protegir la topografia i que tindrem que retirar més tard, quan s'acabin les feines a la torre. Procur fixar a la memòria el camí que feim per traçar-lo després al plànol final. La distància a la torre va disminuint mentre el cotxe ja no es divisa. L'aproximació, cada vegada més ràpida, em provoca un entrecor: fa temps que no venia i l'estat de l'edificació militar potser haurà empitjorat. En el tram final, els ulls només veuen el perfil de la torre i el munt de còdols caiguts al seu voltant. Una runa més que no una torre apareix finalment bé davant nostre. La feina serà immensa i en un paratge extrem. Puj just sobre de les primeres pedres caigudes i gir, poc a poc, el cap per comprovar el camí fet: m'entren ganes de riure tot pensant amb el patiment anterior. La dificultat per trobar accés que s'entreveia difícil, no és res si ho comparam amb el que ens espera al peu de la torre més al nord de l'illa.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.