TW
0

La decisió del parlament aragonès

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre's, però parlen llengües diferents. Sona a disbarat el que acabo de dir, però és la situació que, des de dijous passat, es dóna a la Franja de Ponent, la zona d'Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l'entén. Doncs el Parlament aragonès, que presideix la popular Luisa Fernanda Rudi, ha votat una llei per rebatejar aquesta llengua. Allí ja no es parla català sinó "lapao". A més, també ha canviat el nom de l'aragonès. Aquest, ja no es dirà com sempre. Es dirà "lapapyp".

Potser vostè, amic lector, creu que li prenc el pèl, però no, li estic explicant la realitat, la nova veritat decretada pel Partit Popular (PP) i pel Partit Aragonès Regionalista (PAR), que són els responsables directes d'aquesta llei. Diguem, però, que del mal fet, l'únic que té d'aprofitable aquesta decisió parlamentària és que ens desmitifica el concepte de "llei" tal com l'hem entès tradicionalment. Sabíem que aquesta podia ser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional. Però ara constatem que també pot ser absurda, arbitraria, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica. Però constitucional!

Torno al "lapao" encara que sé que intentar raonar en matèria de llengües és inútil perquè el qui no està disposat a entrar en raó no hi entrarà mai. Tot i així voldria posar uns exemples als diputats del PP i del PAR que dijous passats van cometre aquesta barrabassada (legal i constitucional). Imaginin per un moment que el govern del president Maduro, a Veneçuela, mogut per la reacció contra la conducta del govern espanyol, du una llei al Parlament, que l'aprova, en virtut de la qual, la llengua oficial del país ja no es dirà "espanyol" o "castellà", sinó "corinareal". Imaginin també –no és demanar massa- que el govern de la senyora Fernández de Kirchner, molesta igualment per les decisions del govern de Madrid, reacciona i decideix que la llengua que parlen els argentins ja no es dirà "espanyol" o "castellà", sinó que es dirà "tócatelarajoy".
Tindrem aleshores que, legalment, la llengües que es parlaran a Veneçuela i a l'Argentina seran el "corinareal" i el "tócatelarajoy", perquè així ho determinen unes decisions legislatives preses per les cambres on radica la sobirania nacional. Per tant, aquestes denominacions no seran només legals i constitucionals, sinó també democràtiques al cent per cent. Confio tanmateix que els diputats del PP i del PAR estaran d'acord en què seran acientífiques, absurdes i arbitràries. Per més, doncs, que els diputats s'entestessin a fer això, per més que els seus respectius parlaments aprovessin unes lleis ajustades a la constitució en aquest sentit, els veneçolans i els argentins continuarien parlant espanyol. El "corinareal" i el "tócatelarajoy" no serien, sinó, unes absurdes demostracions de la mala fe i de la ignorància dels seus respectius Parlaments. Serien, diguem-ho clar, les seves vergonyes.

La decisió del Parlament de Catalunya

Anem ara a una altra decisió ben diferent: la que ha pres el Parlament de Catalunya quan afirma que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. Una decisió que, com tots sabem, el govern de l'Estat ha recorregut davant del Tribunal Constitucional, que determinarà si és o no ajustada a la Constitució. I si decideix que no ho és, estarem davant d'una decisió il·legal, per inconstitucional. Però no estarem davant d'una decisió absurda, arbitrària, irracional o acientífica. Perquè en el cas de Catalunya, no ens movem en el camp de la ciència o de la raó, sinó en un camp molt diferent: en el de dirimir si una decisió política del Parlament és o no és constitucional.

Sé que m'he d'explicar. Avui, molts catalans (si més no els representats pels partits que ostenten la majoria al Parlament de Catalunya) no se senten a gust en el marc constitucional espanyol i volen modificar-lo, però es troben amb una impossibilitat insalvable, perquè els qui són majoria a Catalunya (que ells afirmen que és una nació) representen una ínfima minoria de l'Estat espanyol (on la majoria creu que només Espanya ho és). Ells saben, per tant, que modificar legalment la Constitució en el sentit que voldrien no és possible i aquesta és la causa que els ha dut a iniciar l'únic camí que tenen a l'abast: el de la revolució contra l'ordre establert, que és l'únic mètode que la humanitat coneix per actuar en aquets casos des que té memòria.

En efecte, si l'evolució constitucional per dur a terme els canvis polítics que es pretén consolidar no és possible pels mecanismes legals, aleshores les conviccions polítiques empenyen els homes vers la revolució (que sempre és, per naturalesa, il·legal). Ara bé, la novetat de la revolució que la majoria política dels catalans ha iniciat darrerament radica en el fet que no és una revolució a l'ús, vull dir amb armes, barricades, ferits i morts al carrer. No, és la revolució de la paraula. Perquè en això consisteix la declaració (probablement inconstitucional) del Parlament. I també la declaració de voluntat de dur a terme una consulta democràtica per a la independència.

Tots sabem –jo el primer- que fins i tot també la paraula pot ser il·legal, perquè quan per mitjà d'aquesta es demana un referèndum per a la independència de Catalunya en el qual participin només els ciutadans d'aquesta comunitat, aquesta voluntat no s'adapta a la Constitució. Estem, per tant, davant d'una actitud de desafiament revolucionari, però pacífic. I també democràtic, vist si més no des de la perspectiva dels catalans. Certament que no agradarà a la majoria del poble espanyol –ja ho hem vist i ho veiem cada dia- però ningú no podrà dir que la proposta sigui irracional ni acientífica. Simplement, perquè es mou en un altre terreny. La lluita per la independència (des que el món és món) és una voluntat política d'esdevenir precisament això: un subjecte jurídic i polític sobirà. Voluntat que, en el cas de Catalunya s'ha anat forjant al llarg del temps i que ara té un abast molt ample. Majoritari si tenim en compte les forces que configuren avui el seu parlament. Per això xoca de manera frontal amb la legalitat espanyola, que no vol que aquesta evolucioni en el sentit que demanen els catalans. Per això el govern, sabent que té darrere seu una gran majoria (no a Catalunya però sí en el conjunt de l'estat), es tanca en banda i es blinda amb la Constitució.

Jo no sé com acabarà aquesta revolució de (i amb) la paraula. Però sé que les revolucions triomfen o són ofegades. En el primer cas solen produir herois. En el segon, víctimes. Fins i tot les revolucions de la paraula, com la catalana, per més que, gràcies a Déu i a la intel·ligència dels homes, aquesta no produirà ferits, ni morts, ni destroces d'edificis ni de ciutats. I això no es poc.

En síntesi

El que jo volia destacar quan m'he posat a escriure aquest matí és molt simple: que la decisió del Parlament aragonès de denominar "lapao" al català de la Franja de Ponent pot ser tan legal i democràtica com es vulgui, però és alhora arbitrària, irracional i acientífica. I des del punt de vista polític és, per tant, reaccionària. Perquè respon únicament a una reacció visceral contra l'actitud dels catalans.

En canvi, la decisió del Parlament català que declara que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, molt probablement és il·legal per inconstitucional, però no és arbitrària, ni irracional ni acientífica. Tampoc és reaccionaria. Ben al contrari, és el primer pas d'una decisió política revolucionària, encara que els catalans no estiguin disposats a utilitzar més que el raonament i la paraula en la seva revolució.