Joan Pons Pons04/06/13 0:00
TW
0

S'està perdent la connexió primària amb la naturalesa. És açò dolent? És dolent no llegir? És dolent no somiar? És dolent no estimar? És dolent no emocionar-se? És dolent no conèixer la pròpia història? No, no és dolent. Aquestes carències només ens fan més incomplets. Res més. Persones menys senceres sense que açò afecti l'essència de la nostra humanitat com no afecta l'ànima de les persones ser altes o baixes, intel·ligents o ximples, riques o pobres, guapes o lletges. La tecnologia digital ens ajuda a comunicar-nos i ens obre un món ple de possibilitats susceptible de ser explorat per primera vegada. No existeix cap problema amb la virtualitat. De la mateixa manera que no existeix cap problema amb la mitificació actual de la naturalesa. El que és important és trobar i cultivar elements que connectin aquests dos mons. Dit d'una altra manera, no es tracta ara de posar-nos a jugar ara a la marraquinca, un joc de la pagesia que va passar a les ciutats a començament del segle XX i que a Menorca s'ha practicat fins fa relativament poc. Va ser molt popular durant l'edat mitjana a tots els pobles de banda i banda de la Mediterrània i és conegut amb d'altres noms com ara tabes, a l'osset o al tot. En vaig sentir a parlar per primera vegada al llibre d'anglicismes menorquins quan cercava informació sobre la paraula nèpel.

Els amics Ortells i Campos havien tret les dades del joc del DCVB de Moll i Alcover. El primer en torna a rallar al seu llibret sobre el dialecte de Ciutadella, però on la notícia és més completa és al web de Cultura Popular de Menorca del Consell Insular: "Per jugar-hi, empraven un os del jugament de les cames posteriors d'un be o d'un porc (l'os del taló o astràgal), que netejaven amb aigua i lleixiu per tal que les quatre cares quedessin ben blanques. Per açò, hi solien jugar, sobretot, després de Pasqua (quan mataven el be) i després de les porquejades, quan tenien més possibilitats d'aconseguir aquest os.

En aquest joc, cada cara de l'os té un nom: 1. Rei: cara planera que s'alça un poc a la punta. 2. Corretja: la cara contrària al rei, que fa una essa enclotada. 3. Post: cara ampla i un poc bombada. 4. Cul: l'altra cara que la travessa en canal i que fa un clotet al mig. 5. Tot o nèpel: es diu quan l'osset queda en punta o de cantell, mostrant dues de les cares.

Hi ha diferents maneres de jugar-hi. Una manera és llançar la marraquinca a l'aire i, segons la cara que queda a la vista quan cau, un o altre jugador guanya el que han apostat (...). Una altra manera de jugar-hi era la següent: per triar els personatges del joc cada jugador llança la marraquinca a l'aire i representa el personatge de la cara que li ha sortit. Els personatges van canviant a mesura que es desenvolupa el joc, que consisteix a anar tirant la marraquinca i, aquell a qui li surt cul ha de rebre una sèrie de corretjades, o cops amb un mocador enrevoltat (...) En ambdós casos sempre comença el joc l'amo de la marraquinca, i quan es llança diuen: "Marraquinca de bon os, / fes tot i no facis post. / Marraquinca de bon os, / no facis cul ni facis post. / Ai, Bon Jesuset estimat, / feis que ho tregui tot." Tant Moll al llibre del dialecte de Ciutadella, el DCVB o Ortells i Campos al llibret dels anglicismes anomenen les quatre cares de l'os de manera diferent: es nèpel ( o es tot), es samitat, s'ui i es cul. Curiosament, en totes dues llistes la denominació comuna és l'anglicisme "nèpel"; paraula de la qual ja en rallaré en una altra ocasió.