Xoroiar

Com a ornitòleg oficiós de la família i antic assassí rehabilitat d'ocells em toca fer la precisió del nom. Són pollets de menjamosques grisos, de nom científic Muscicapa striata, subespècie migrant i estival endèmica de les Illes Balears. Els primers exemplars es comencen a veure ja entrat el mes d'abril i es nota el pas fins ben entrat el maig, mes en què les aus indígenes es barregen amb les migradores. Són passeriformes de costums peculiars. Es posen en llocs alterosos on vigilen el trànsit dels insectes que cacen al vol. Després de cada captura es tornen a situar en el mateix indret, atalaiat, o en un altre de pròxim. Fan el niu en arbres o arbusts a no molta alçada i ponen quatre o cinc ous que coven d'onze a quinze dies, normalment només la femella. També poden fer el niu en edificis situats al camp o a la línia de la costa.

Els menjamosques de Cala Galdana aprofiten els corns o caragoles marines del xalet i ho fan des de fa uns quaranta anys. Per suposat, no són els mateixos. S'ha creat amb el temps un rizoma animal format pels descendents dels primers i que sembla que avancen paral·lels a la nissaga humana. Hi ha un punt delicat i de perill en la cadena iniciada. L'any que vam habitar per primera vegada la casa va sortir fum del corn marí després d'una estona d'haver pitjat l'interruptor. La calor despresa per la bombeta va cremar la palla i va estellar els ous del niu.

Mon pare va prendre la decisió comentada per Maria i el rizoma es va desplegar en el temps. Quan tenen cries a les quals alimentar, els menjamosques grisos cacen tot el dia. Ets al jardí, a la terrassa o a la vora de la piscina i sents els seus becs de plata tancar-se al voltant d'una víctima atrapada en ple vol. Un matí d'estiu, una papallona amb les ales de color de les flors violetes surava damunt les aigües blaves de la piscina. La vam rescatar amb el salabre i la vam posar a la vorera de la pileta perquè el sol assequés les ales mullades. Passats uns minuts la papallona es va enlairar. Va volar cercant el pas entre la cimalada dels pins com si cerqués l'aire pur del cel. Una ombra es va deixar caure del fumeral emblancat de la casa i va atrapar la papallona que encara devia dur a les ales el perfum àcid del clor.

A més de la precisió, m'ha agradat la utilització del verb "xuruar" per part de Maria. També es pot escriure "xoroiar" o "xeroiar". És un verb transitiu amb varis significats. Vol dir tallar una orella o les orelles; castellà "desorejar". És una deformació dialectal d'eixorellar, amb el mateix significat. A Menorca, també vol dir espiar, mirar d'amagat o escoltar dissimuladament. Aquest segon significat prové igualment d'eixorellar, però amb la idea de desorellar-se, obrir molt les orelles per escoltar. És curiós el salt de sentits entre la vista i l'oïda d'aquest mot. Hi té a veure el nostre moro més famós? El fugitiu de la cova que va ser descobert per les peuades a la neu havia rebut el malnom perquè li mancava una orella. El moro que era xoroi voltava per les cases i espiava la gent que hi vivia. Té sentit que el malnom de l'home a qui faltava una orella i les accions emboscades s'hagin fusionat en un verb que a Menorca també significa mirar d'amagat.