Tarradellas

Tarradellas endegà un govern d'aquella Generalitat amb personatges rellevants de tots els partits i amb alguns independents, que van posar les bases del que seria la institució definitiva després d'aprovada la Constitució i l'Estatut de Catalunya; govern que va cessar un cop es van celebrar les primeres eleccions de 1980 que va guanyar Convergència i Unió, coalició que, amb el suport d'Esquerra Republicana, va donar la presidència de Catalunya a Jordi Pujol i la del Parlament a Heribert Barrera.

Un any més tard, juny de 1981, jo assumia la presidència de l'Ateneu de Maó després que Guillem d'Olives em va convèncer de substituir-lo. Jo era aleshores un jove ambiciós, amb ganes de treballar i de seguir la renovació que el meu antecessor ja havia posat en marxa, i vaig creure que havia d'inaugurar el meu mandat amb una obertura de curs que fes impacte. L'objectiu, doncs, va ser de convidar Josep Tarradellas. Vaig iniciar els contactes amb la seva secretaria abans de l'estiu i un dia em va telefonar Josep Maria de Puig per parlar d'aquesta convidada. Vam pactar una trobada a Barcelona, on em vaig reunir amb ell i amb el president (sempre li vam dir "president"), i després d'explicar-li el perquè de la convidada, Tarradellas em va dir en to solemne: "Quintana, accepto". I afegí tot seguit: "T'asseguro que farem soroll".

La logística del viatge se'm va complicar una mica quan Josep Maria de Puig em va dir que el president viatjaria en el barco, amb el cotxe oficial, xofer, i guàrdies de seguretat. "Déu meu –vaig pensar-, la factura!", i tot seguit em vaig dirigir a la Transmediterrània per parlar amb el seu cap, Alfonso Salgado, per veure si em podia donar una mà. Ell va fer els seus contactes i, uns dies més tard, em va respondre que la companyia es feia càrrec de totes les despeses amb la condició que el cap de la "Tras" a Barcelona pogués dur personalment els bitllets al president. Problema resolt!, vaig pensar. Després em vaig posar en contacte amb Joan Casals i, com era d'esperar de la seva generositat, es va fer càrrec de l'allotjament del president i de tot el seu seguici a l'Hotel Cala Galdana. La cosa, doncs, començava bé.

Paco Tutzó era president del Consell de Menorca i també posà en marxa l'artilleria pesada per rebre Tarradellas. Tant, que va aconseguir que es desplacés a Menorca per presidir l'acte el ministre de cultura, Íñigo Cavero, i el governador civil de les Balears, Jacinto Ballester. Tot el poder polític es traslladava, doncs a casa.

Jo havia acordat anar als molls per esperar el president amb dos personatges que m'eren molt propers: Marçal Pascuchi, que havia estat assessor de Tarradellas quan era conseller en cap de la Generalitat, l'any 1937, en plena guerra civil, i Joan Hernández Mora, que, més o menys de la mateixa edat de Tarradellas, em feia de conseller àulic. Pascuchi no havia vist Tarradellas des del 1938 i Hernández Mora no el coneixia i tenia una gran il·lusió per trobar-se amb ell. Però va succeir una cosa que cap els dos esperàvem. Devien ser les 6,30 del dijous 8 d'octubre, quan va sonar el telèfon. Era Hernández Mora que amb aquell to de veu tan recordat dels qui l'hem conegut em deia: "Josep, no et puc acompanyar. Na Maria és morta". Vaig quedar glaçat. Donya Maria, l'esposa d'Hernández Mora, va morir, doncs, aquella mateixa nit i, no sols el deixava vidu, sinó que li feia impossible de viure l'experiència de conèixer Tarradellas personalment.

Hauria d'anar, doncs, al port només amb Pascuchi, al qual vaig recollir a la seva casa de Binissaida, i amb ell vam rebre Tarradellas que baixà amb tota la seva parafernàlia. El cotxe oficial, que duia la bandera catalana, ens va seguir, i pujàrem a El Toro en primer lloc, per deixar més tard la comitiva a Cala Galdana on els germans Joan i Josep Casals havien fet formar tot el personal de l'hotel a fora, en el més pur estil "BridesheatRevisited". Una passada!

En tornar de Cala Galdana, vaig visitar Hernández Mora que parava el dol a casa seva davant el cos de donya Maria. La casa era plena de gent que entrava i sortia per expressar al vell professor les seves condolences. Jo el vaig abraçar per expressar-li el meu sentiment i ell em va dir: "No et moguis", i jo vaig quedar dret al costat seu. I entre mà i mà ("Que al cel la vegem" "Gràcies, moltes gràcies") em demanava encuriosit: "Digue'm com ha anat? Conta'm! Què diu en Tarradellas?".

La conferència (en guardo un exemplar dedicat), va ser un èxit total. Ple a vessar, tothom escoltà Tarradellas apassionadament. Després, el delegat del govern organitzà un sopar de gala, em sembla que a l'Agamenón. Aquella obertura de curs –una de les més solemnes que ha fet l'Ateneu- ens va resultar la més barata. Entre els uns i els altres ens ho van pagar tot. A l'Ateneu, doncs, no li va costar res, amb gran satisfacció del tresorer, Antoni Salom, que temia amb raó que la meva idea de convidar el president ens costés un ull de la cara.

Quan l'endemà matí vaig anar a trobar Tarradellas, el president era l'home més feliç del món: "Quintana –em va dir-, tots els diaris de Barcelona parlen avui de la meva conferència. 'Conferencia ultraconservadora de Tarradellas en Mahón' diu un d'aquests" i es posà a riure. La provocació li encantava.

Vaig suggerir al president que, abans del dinar, visitéssim Hernández Mora, i així ho vam fer. "Punyeta!", va dir en veure que en aquella casa de la Plaça del Príncep havia de pujar dos trams d'escala, però els pujà sense dir res fins plantar-se davant aquella porta que jo havia creuat tantes vegades, presidida per una placa daurada que deia: "Juan Hernández Mora, abogado y catedrático". I el vell professor, vestit d'un negre rigorós, va fer entrar el president a la seva biblioteca i li parlà de tot i molt. Amb en Pascuchi al costat seu, era bonic veure aquells homes grans parlant de les seves experiències.

Cap al migdia ens vam aplegar tots a Mongofra, convidats per Fernando Rubió. S'afegiren a l'àpat algunes personalitats, com el general Baldomero Hernández, el doctor Mateu Seguí Mercadal i l'exsenador Guillem d'Olives, i férem allí una tertúlia que s'allargà fins l'horabaixa. Tarradellas ens explicà la primera conversa que va tenir amb Adolfo Suárez, l'exigència que li va posar d'entrar a Barcelona com a president de la Generalitat, la seva relació, difícil en un primer moment, però molt amistosa al final, amb el capità general de Catalunya Coloma Gallegos i moltes coses més.

Avui he repassat el meu arxiu i he trobat un article que vaig publicar al diari el 15 d'octubre de 1981 parant de Tarradellas i del seu viatge. L'article, que duia el mateix títol que el d'avui, acabava amb aquestes paraules: "L'Honorable Tarradellas (...) creu que els polítics d'avui han tingut massa fàcil l'arribada al poder, la qual cosa els fa perdre el sentit de tot allò que constitueix el nucli essencial dels temes d'Estat i els aboca per les branques del que és accidental. És que per a Tarradellas –com per al General De Gaulle- resoldre els grans temes d'Estat és l'únic gran repte que s'ha proposar un polític. Totes les altres qüestions són, simplement, material d'intendència".

––––
M'adono que moltes de les persones que he nomenat aquí ja no són entre nosaltres. Voldria que aquest article fos també un record i un petit homenatge a elles, ja que totes han tingut un paper rellevant al servei de la nostra terra.