La capella i les botigues de Trebalúger

CAPELLA DE SANT JOSEP
L'any 1947 Josep Gardés Colom (1912-1983), reconegut argenter maonès, comprà la sínia de l'entrada del camí Fosc de Trebalúger coneguda com Ca na Flor, que rebatejà amb l'onomàstic Sant Josep i convertí en el seu refugi dels caps de setmana. El dissabte s'hi dirigia amb la bicicleta carregada d'embolics i el caixó de llenya amb una ansa per traginar l'aparell de ràdio. La seva dona, Ana Pons Roselló –que aquest setembre complirà 97 anys–, i els seus fills Teresa i Guillermo pujaven al cotxe de Sant Lluís i arribaven a peu a Trebalúger.

Gardés, juntament amb el capellà des Castell Guillem Coll, la mestra i altra gent de Trebalúger van impulsar la creació de la capella. A tramuntana de l'aula hi havia una païssa, de la que en van segregar una part per convertir-la en capella, amb l'altar al centre, a una petita sagristia l'esquerra, i a la dreta una porta, sense portalada però amb frontisses, que s'obria per complir les funcions de confessionari.

Era un clàssic oratori d'armari muntat a una paret i tancat amb unes portes, però de la mateixa amplària que l'aula. Habitualment el local complia funcions d'escola, amb les portes tancades i les cadires girades cap a l'entrada, per convertir-la en capella s'obrien les portes i es giraven les cadires cap a l'altar, o bé es canviaven, segons les èpoques. Gardés donà la imatge de Sant Josep, Perico de Toraixa Vell en regalà la Marededéu del Carme, nom de sa dona, i un altre veí una de Sant Francesc.

La imatge de la Marededéu del Toro va recórrer Menorca en dues ocasions en pocs anys, el 1948 per totes les poblacions, mentre que el 1954 "peregrinà" per pobles i camins d'arreu de l'illa. L'historiador Xavier Martín conserva una fotografia de la capella amb la imatge de la Marededéu del Toro, captada el 1948; per tant, sabem que la capella s'inaugurà dins el breu període que va de 1977 (quan Gardés s'instal·là a Trebalúger) i els mesos d'abril a juny de 1948 (quan la imatge del Toro va fer el primer recorregut).

L'arxipreste Antoni Tutzó García de la Parra va procedir a la seva benedicció acompanyat del capellà des Castell Guillem Coll, que seria substituït a les celebracions dominicals pels successius preveres de la parròquia del Roser, que a la primeria comptava amb rector i vicari, Alberto Valls Landino, Bartomeu Llompart, Antoni Sintes Anglada, Pere Reurer. Durant molts anys va tenir ànsia de la capella en Carlos de Sant Antoni Verd.

A més de la missa dominical, la capella albergava les pregàries florides del mes de Maria i les catequesis. Durant uns quants anys es va celebrar la processó del Corpus pels camins de Trebalúger, on també s'erigien altars, Elvira Carreras recorda que sa mare deixava una imatge del Cor de Jesús per un dels altars, darrera el talaiot s'arribà a muntar una catifa de flors. Pel Corpus i altres festes assenyalades hi cantava el cor parroquial des Castell.
Tampoc no hi faltaven les homilies quaresmals. El predicador que deixà una forta petjada per la seva mentalitat oberta va ser el missioner Juan de la Inmaculada, un frare que havia corregut mig món. El predicador va fer sermons de Quaresma per tot Menorca, però en baixar les escaletes de l'ermita de Gràcia cap a la sagristia va perdre el coneixement i es desplomà. El van dur a la Clínica Menorca, de la carretera de Sant Lluís, que li diagnosticà un sobrant d'estrès, en la terminologia actual. Josep Gardés se l'endugué a la casa de Trebalúger, preparant-li un estudi als dalts, hi va fer uns quants dies de recuperació entre converses i jocs de cartes. L'esposa d'en Gardés li deia: sa dutxi amb pijama, per si es desmaia, al que ell li replicava tot està batejat.

Quan la capella va perdre la seva funció i quedà tancada, hi va entrar gent que causà una destrossa, la família Gardés només conserva "una maneta" de la imatge de Sant Josep. L'any 1977, amb motiu del tancament de l'escola, la mestra Margarita Pou va informar la parròquia de Roser de l'existència en el seu interior de casulles i altres elements religiosos de l'antiga capella, que van ser retirats. A la punta del carener hi havia el campanar de paret (d'un arc), avui desaparegut, el bisbat decidí endur-se'n la campana –regalada per gent de Trebalúger– cap as Migjorn, afet que aixecà un cert malestar.

Perdudes les seves funcions com a casa del mestre, escola i capella, uns anys més tard va albergar l'Escola de la Natura, impulsada per professors de l'escola Àngel Ruiz i Pablo. Actualment l'edifici es troba en estat d'abandonament.

CAN DELO
La primera botiga que es recorda va ser d'en Bili Cardona, que al mateix temps era carreter i repartia sacs, bon amic de son pare d'en Situs de ses Cometes, com si fos un joc, se llançaven entre ells els sacs de 60 quilos. Quan a can Bili es van traslladar as Castell, comprà la botiga en Joan Delo, nom heretat de sa mare (Adela). Més endavant, la botiga de Can Delo l'agafà en Guillermo "des Campanar" i n'Isabel, la seva dona. En aquell temps d'estretor, a més de matar porcs per vendre ben declarats, també en sacrificaven qualcun d'amagat; na Joana Mascaró, ho va descobrir de ben petita, un vespre es despertà i començà a cridar sa mare, que no contestava, s'aixecà i no trobava ningú, quedà espantada en descobrir dins el magatzem de darrera que son pare i sa mare ajudaven els botiguers en les porquejades nocturnes i clandestines mentre ella dormia. Com veurem dijous que ve, en el darrer capítol d'aquesta sèrie, la botiga era un autèntic pulmó social de Trebalúger.

CAN SEBASTIÀ
Per ser fidels a la petita història quotidiana, hem de fer constar que quan en Delo deixà la botiga, la llogà a Sebastià Orfila, parent dels Barato, els glosadors santlluïsers. Però al cap de dos anys en Delo la va vendre a en Guillem i na Isabel. Llavors en Sebastià i na Maria Cardona, sa dona, vam posar una altra botigueta dins l'entrada de ca seva.
Al cap de pocs mesos en Sebastià va patir un greu accident, treia sauló per arranjar boers i camins a una pedrera de Son Vidal quan li explotà un barrobí. Es va acotar per aixecar la cullereta que empraven per treure el sauló de l'orifici, però la metxa estava fallada i el barrobí li explotà abans d'hora davant els ulls, la flamarada li cremà la cara i el deixà cec. Tenia quaranta anys, però va saber superar el trauma, era proverbial la seva habilitat per escardar ametlles durant hores, una feina prou perillosa pels "vidents". Se n'anava pertot per Trebalúger i amb el carretó –menat per na Maria– duia a vendre as Castell la llet munyida pels pagesos d'aquell contorn i recollida pel seu sogre, en Magí.

El successor d'en Sebastià i na Maria al front de la botiga va ser el seu fill Miquel, nascut a Trebalúger de Dalt "Can Capellot", que tenia cinc anys quan son pare va perdre la vista i sempre anà a l'escola de Trebalúger. Fa quinze anys sa Botiga de Trebalúger va canviar de banda del camí per convertir-se en un modern supermercat que, en mans de la següent generació, fins i tot practica la venda per internet.