TW
0

Les declaracions de Bárcenas davant del jutge Ruz, les informacions a petites dosis del diari El Mundo, els desmentits del govern i dels homes forts del partit en el poder, així com les tertúlies dels diaris sobre la qüestió, amenacen a ocupar-nos tot l'estiu a l'espera -almenys això és el que desitjaria el president Rajoy- que escampi la pluja de paraules i d'opinions, de veritats i de mentides. Mentrestant, no debatrem d'idees, no parlarem de la Llei d'Educació ni analitzarem els perquès de l'atur i de la crisi econòmica del país que, aquesta sí, sembla que no escampa.

De la mateixa manera que fa uns mesos només parlàvem de Síria i ara ho fem tan sols d'Egipte, a pesar que a Síria les coses continuen anant a mal borràs, Rajoy pensa, contràriament a Helenio Herrera, que la millor defensa no és l'atac, sinó parapetar-se en el silenci, en el dir que no a tot, en desmentir la premissa major i acusar de calumniador el qui fins fa uns mesos era un amic al qual se li demanava resignació i paciència i se l'encoratjava perquè resistís l'adversitat.

Tots, doncs, com un sol home (si fem excepció de la senyora Aguirre, que no espera res, però que sempre està a punt per agafar el que li caigui del cel, si el que li cau és la Presidència del Govern), han decidit negar-ho tot i, per molt que la negació no ens convenci gaire (o gens), penso que pot donar-los rèdits judicials, ja que les acusacions de Bárcenas, per espectaculars que siguin, esdevindran efímers focs d'artifici si no les pot provar, i difícilment podrà fer-ho a menys que algun innocent (i els polítics del PP no ho són) hagi deixat rastre (un rebut, per exemple) dels bitllets de cinc-cents euros que, presumptament, van rebre en un sobre marró, com ens explica Bárcenas.

Per tant, pocs resultats judicials espero dels focs d'encenalls que ha encès l'extresorer conservador, però és possible que sí se'n tregui algun de polític, perquè difícilment pot un president del Govern respondre cada dia amb evasives les preguntes dels periodistes sobre la presumpta corrupció del partit.

On som?

La trama Gürtel i el cas Bàrcenas, que n'és un serrell, no representa, però, un supòsit de corrupció dels partits massa diferent en el fons del que va conformar la trama d'empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) que va corrompre el PSOE, el qual obtenia diners de la banca i d'algunes grans companyies mitjançant la facturació de suposats informes (entre d'altres mètodes), per sufragar les despeses electorals d'un partit molt endeutat després del referèndum sobre la OTAN. I no difereix tampoc gaire del que està significant, per a aquest partit, el cas dels ERE fraudulents d'Andalusia que està instruint la jutgessa Alaya. Trama que els dirigents d'aquest partit neguen amb la mateixa rotunditat que ho fa la senyora Cospedal o l'ínclit número tres del PP, senyor Floriano. Com no difereix tampoc del conegut cas Palau, que posa en solfa el finançament irregular de Convergència i Unió a Catalunya.

Això vol dir que alguna cosa fonamental està fallant. Vol dir que el sistema polític de partits, tal com el tenim configurat avui, fa aigües per tots costats, i que s'haurien d'arbitrar canvis substancials que donessin força a les idees polítiques per sobre de les cúpules dirigents que, emparades pel sistema, segresten el debat de les idees i imposen els seus criteris, alhora que determinen qui fa política i qui no en fa, sostraient aquest poder als ciutadans.

Els canvis

No hi ha solucions taumatúrgiques als mals que ens afecten, però sí que hi ha maneres d'afrontar-los de cara i de fer que es pal·liïn els seus resultats. La frase mítica del semi desaparegut (però sempre present en els moments decisius) Alfonso Guerra -"El que se mueve no sale en la foto"- és la prova decisiva que el sistema de partits que es va constituir als inicis de la democràcia avui no és l'adequat.

Els espanyols impulsàrem un sistema electoral que dóna tota la força a les cúpules dirigents d'uns partits que calia impulsar després de molts anys de dictadura però la treu als diputats i senadors electes (també, naturalment, als diputats autonòmics o regidors municipals), els quals només tenen possibilitat de ser elegits si la cúpula del partit els situa en bona posició a les llistes electorals d'un sistema proporcional, que, a més, emparat per les llistes tancades i per la fórmula d'Hont, afavoreix les majories i no permet cap alternativa decisòria als ciutadans.

Els nostres polítics elegits no responen, doncs, davant dels electors (com per exemple els polítics britànics, els francesos o els nord-americans, que sovint fan escac a les cúpules dels seus partits tot imposant criteris propis), i això els fa gairebé inútils. Bastaria que es reunissin al Parlament els caps dirigents per discutir les lleis, perquè aquests tenen segrestada la llibertat de vot dels seus diputats, a menys, és clar, que es tracti de diputats suïcides.

Sé, perquè no sóc candorós, que cap sistema electoral no és innocent, però sí que hi ha sistemes que són molt més respectuosos amb la força dels diputats i en la relació d'aquests amb els seus electors; sistemes que, per tant, afavoreixen la llibertat de vot i el debat de les idees. Certament que això no succeeix al nostre país, que necessita com pocs d'oxigenar el sistema. I ho dic perquè, si algú no creu que el sistema que ara tenim ha tocat fons, em sembla que s'equivoca, tant com penso també que els líders dels principals partits -PP, PSOE i CiU- no estan per la labor de fer-se l'harakiri -que és el que el país necessita-, llevant el poder a les cúpules i modificant un sistema electoral que els dóna tota la força i sense el qual quedarien en el més absolut desempar. I tanmateix, el canvi s'hauria de produir si no volem que l'esclerosi de la democràcia que tenim acabi amb les conquestes que tants anys i esforços van costar als espanyols.

El debat de les idees

És forçós que canviem la manera de fer política, com també de comentar aquesta en els mass-media (televisions, ràdios i diaris), els quals, també, com els partits, avui són un producte més de la insuportable lleugeresa de l'ésser, de què, ja fa molts anys, ens parlava Milan Kundera. I això perquè, com molt encertadament ha escrit Lluís Foix a La Vanguardia: "No hi ha idees perquè el debat periodístic supleix al debat polític i al debat intel·lectual. Vivim els temps de glòria dels tertulians que som els que parlem de tot a qualsevol hora i sense tenir tota la informació per emetre judicis mínimament solvents. El tertulià ha ocupat la plaça de l'intel·lectual i també del polític. No sé què pensarien Américo Castro, Unamuno, Sánchez Albornoz, Machado, Gabriel Alomar, Josep Carner, Francesc Giner, Llorenç Gomis, Sagarra, Marañón i tants d'altres. Tots van ser persones d'idees que exposaven amb rigor en els temps en què els va tocar viure. I es barallaven i discutien com intel·lectuals sense necessitat d'acudir a aquests fòrums extravagants esquitxats de cridòria i ximpleries." I tanmateix "les idees són imprescindibles per al bon funcionament d'un país. Són les idees les que alimenten les polítiques i les que fan una societat més justa i més lliure. Idees plurals i diverses", naturalment.