Kafka a l’Ajuntament de Ciutadella

Un dia feiner d'agost, a principis de setmana, en Francesc Kafka va decidir entrar a l'Ajuntament de Ciutadella amb un objectiu senzill: saber si la plaça dels pins del seu poble estava lliure, o bé el dimecres 28 d'agost, o bé el dijous 29 d'agost, ja que tenia la intenció d'organitzar-hi un concert d'un parell de grups menorquins. Quan en Kafka va entrar dins la institució va tenir la sensació que empetitia, però sense donar-li més importància es va dirigir al punt d'informació del primer pis. Darrera un vidre hi va trobar un senyor que bonament va intentar contactar amb "la gent de cultura" per si podien atendre en Kafka. Després de dues o tres telefonades frustrades, el porter li va comunicar que segurament estaven tots de vacances i que la forma més ràpida de saber si Els Pins estava lliure aquells dies era fer una instància, amb la qual, si tot seguia el seu curs, obtindria una resposta en el termini d'una setmana. En Kafka va baixar les escalinates fins a la planta baixa i va anar a omplir una instància. La senyora policia que vigilava la saleta li va fer saber que "la gent de governació", que es trobaven just davant de la saleta d'instàncies, potser li podrien dir si la plaça estava lliure. D'aquesta manera, en Kafka podria fer la instància per reservar l'espai el dia que li notifiquessin, ja que a ell tant li era fer el concertet dimecres o dijous. Tot sigui per agilitzar la feina i evitar més tràmits, pensava en Kafka. Així doncs, abans de prosseguir amb la instància, en Franz Kafka va visitar l'oficina de governació. Allà un home alt li va comentar que ells no sabien massa cosa d'aquests temes i que el més assenyat seria acudir a la tercera planta de l'edifici per comentar-li directament al "gerent de cultura". Així ho va fer. Mentre pujava les escales fatigat, en Kafka encara trobava un bri d'esperança de que algú li pogués resoldre el seu dubte senzill. Quan va arribar a dalt de tot va veure el despatx del gerent obert, però estava buit. En aquell instant, una senyora arreglada va sortir del despatx contigu i li va comentar a en Kafka que si no hi era el gerent, i encara que no contestessin al telèfon del porter, podia anar a comprovar ell mateix si hi havia algú dins les oficines de cultura o, fins i tot, fer una visita al despatx de la regidora de cultura de l'Ajuntament, que es trobava a la segona planta. En Kafka, acubat per la xafogor, va descobrir totes les oficines de cultura obertes, però buides i en silenci. Quan en Kafka va contemplar aquelles estances somortes un matí d'estiu va arribar a pensar que tothom havia sortit corrents en veure'l a ell, un jove pàl·lid, pujar sorollosament per les escales. Resignat i remullat de suor freda, va tornar a la planta baixa per acabar d'omplir la instància i entregar-la a unes joves agradoses, que van tramitar el document de forma ràpida i eficient, posat el punt i final a aquell embull burocràtic. Després de la petita experiència que em va relatar en Kafka, que pot ser producte de la mala fortuna d'aquell dia, puc imaginar-me i entendre millor el laberint esgotador que han hagut de travessar les organitzadores del Festival de Cinema Mèdit. Quantes escales han hagut de pujar? Quantes portes tancades i estances buides es deuen haver trobat? Aquells que lluiten per la cultura a Ciutadella només demanen un pessic de voluntat per part de la "gent de cultura" del nostre Ajuntament. Quan sortia per la porta de l'edifici, el meu bon amic Fran Kafka va pensar: "Aquest seria un bon moment per caure en la desesperació, però això només passaria en el cas que em trobés aquí per efecte de la casualitat i no per la meva voluntat", i amb aquesta frase dins el cap va partir a ca seua per escriure una novel·la que m'ha dit que es titularà El castell, com a metàfora de la nostra administració.