Illa

On he arribat? On m'ha deixat el ferri? Si he de respondre jo la requesta és claríssima. He arribat al Paradís. Però la meva contesta està doblement distorsionada. Som menorquí i la meva imaginació és ingènuament vasta. Caminaré fins a l'arbre central del Paradís per confirmar-ho. De no trobar-lo sabré que som a la mateixa vorera de l'Infern. Si el puc trobar i puc acaronar l'escorça amb la mà sabré que he arribat al mateix Edèn. Ja ho sé. Cercaré la caldera del diable i l'arbre del Paradís per un pur sentit d'exploració. La imaginació necessita de l'aventura activa per confirmar els territoris mentals. Jo ja ho sé. Existeixen tots dos. Infern i Paradís. Paradís i Infern. Tots dos encabits en el mateix espai geogràfic. El poeta menorquí Saïd Ibn Hakam (1204-1282), mentre escrivia els seus versos famosos ("De ser un porter del Paradís, hi diria: / Entreu tots, gents de Menorca, / instal·leu-vos-hi al lloc més alt."), ordenava executar els illencs que consumien alcohol. Per una banda, la descripció del Paradís. Per l'altra, l'obliteració de l'Infern. L'anvers i el revers de la mateixa moneda. L'edèn dels musulmans està situat en una illa i té com a arbre central un ginjoler. El seu infern, no ho sé. Tot l'univers està concentrat en la punta d'una agulla. Açò passava quan Menorca era musulmana. I ara? Una cançó empallegosa va sonar durant tot l'estiu de l'any dos mil deu. Era d'una fàbrica de cerveses i mostrava una Menorca idíl·lica, paradisíaca i propensa a l'amor. Segurament, una dona menorquina d'origen gallec, la va sentir més d'un cop i els acords festius es van barrejar amb el record nebulós del seu fill ofegat a la banyera i que va ser trobat per uns llenyataires dins una maleta. Una altra vegada el Paradís i, una altra vegada la convivència amb el mateix Infern. La combinació d'aquests dos extrems idealitzats -o estigmatitzats-, ens dóna el resultat exacte de les coordenades emocionals i topogràfiques d'allò que anomenem vida. Pomes i foc. Encara que si ho demanes als menorquins et diran que viuen al Paradís. Encara que si ho demanes als turistes et diran que van al Paradís. L'Infern és més interior, subterrani, ocult. L'Infern emergeix. Apareix i se'n va, però sempre hi és. L'Infern té la duració d'una espasa que cau damunt el coll d'un home o d'una dona que ha consumit alcohol. L'Infern té la duració de l'aguant de la respiració d'un al·lot de deu anys davall l'aigua. És imperceptible, subtil, devastador. És la serp que tempta Eva i ens fa humans. "Las islas se denominan así (insula) porque están in salo, en el mar". Són paraules de Sant Isidoro de Sevilla, són paraules, no obstant, d'un continental. Les illes estan totes soles enmig de la mar. Les illes que són conscients d'aquesta soledat i l'agafen com a punt de partida i de creixement es converteixen en exemples de resiliència. Si fas una ullada a la història, Menorca n'és un exemple sòlid i concret. Illa. Porció de terra envoltada d'aigua de tots costats. Del llatí insula; mateix significat.