Les receptes des poticari

I mentre ell, a falta d'idees innovadores, anava tirant d'escampar merda seca de l'anterior govern de la comunitat aquesta, na Marisleisis, la seva assistenta peruana, tenia un somni: que un professoret de nom Lluc l'ensenyàs a rallar la llengua de les illes.
Mesquineta. Per poder-lo fer entrar a la casa li va haver de baratar el nom i la professió: don Lucio, profesor de inglés i castellano.

Una setmana més tard hi havia molts de nirvis a cas poticari. Ell havia d'assistir a un acte molt, però que molt important, perquè es podria fer fotos amb la monarquia, que com és sabut està formada, com a mínim, per un rei i una reina. I s'estava entrinxolant tan bé com sabia.

– Refotre de dona –va dir per ell mentre obria i tancava calaixos com un desesperat. I a continuació va començar a cridar–. Mem, Marisleisis, on m'has amagat la gomina?! Mira que si arrib tard per culpa teva, et faré obrir un expedient i et deixaré sense càrrec ni sou com una vulgar directora d'institut.

– Miri damunt es canterano, senyor poticari, just davant el seu nas –va respondre l'assistenta peruana des de la cuina, on prenia la seva lliçó setmanal de català amb en Lluc, que quan va escoltar la paraula "expedient" va sentir com una fiblada d'indignació.

– Ell és així –va continuar na Marisleisis dirigint-se al professoret–. Prest es posa com un gall dindi. Però es veu que per segons qui és un poticari molt bo, d'aquells que fan fórmules magistrals com del temps del NoDo. Tots els hotelers que les proven, surten grassos i lluents. Però en canvi no l'encerta amb els que tenen apartaments per llogar. La seva medecina els escanya fins que no poden més. Però tu, Lluc, no facis cas i continua la classe.

– És que, amb aquest personatge fent culades per tota la casa, no hi ha qui es concentri –va replicar en Lluc sense poder dissimular la seva incomoditat. Que va créixer quan va veure aparèixer per la porta es poticari engominat fins als rínxols del clotell.

– Ah, don Lucio –va fer l'expenedor d'específics mentre entrava a la cuina–. Ya encontraba raro que la Marisleisis no me viniera a ayudar. Pero no se pare, que estoy muy contento de que aprenda cosas serias. Haga, haga...

– Així és que avui es tornarà a fotografiar amb la monarquia, eh? –va exclamar l'assistenta peruana evidentment amb segones–. No passi pena per la gomina, senyor poticari, que vostè sempre queda ben retratat.

– Són les obligacions del càrrec –va respondre es poticari amb posat de falsa modèstia –. Però no m'agradaria que don Lucio quedàs al marge de la cosa. Així és que li explicaré on he d'anar.

– No ho paga –va replicar en Lluc intentant posar cara de Lucio–. Segur que va curt de temps, amb tantes obligacions. La botiga, la presidència de la comunitat autònoma de propietaris, les fotos amb la monarquia...

– Ca –va insistir es poticari–, poca feina: jo, complir les ordres que m'arriben de dalt i menar les sucursals insulars... A més, l'acte d'avui és a l'Illa de les Vaques i hi he d'anar amb so helicòpter, que encara no ha arribat. I vostè em cau molt simpàtic, don Lucio.
Com es nota que és d'una altra raça que els professors d'aquestes illes!

– I tan si ho és –va afegir na Marisleisis mentre, per davall la taula, premia la cama del professoret, fogosament. I ell, que es va posar vermell com un perdigot.

– Assistiré a un acte molt important –va començar es poticari, posant la seva cara de circumstàncies–, un Fòrum per estalonar la declaració de Patrimoni de la Humanitat d'un fotimer de còdols que tenen a l'Illa de les Vaques. Còdols prehistòrics, eh?

– Idò sí que sembla interessant –no es va poder estar d'exclamar en Lluc, que per un instant es va sentir atret pes poticari.

– I allà em faré unes fotos fantàstiques sense haver de gastar ni un cèntim –va continuar es poticari, que s'anava animant–. Perquè mem, que et declarin una cosa Patrimoni de la Humanitat, costa un dineral, sap? I jo de moment no he compromès ni un euro... Encara, si fos per un hotel en sol ex protegit...

– Així, què vol dir –es va retgirar en Lluc–. Que participa en un gran projecte però que no hi ha pressupost per cobrir les despeses?

– Ui, ja veig que he xerrat massa –va respondre es poticari mentre mirava el seu rellotge–. Me n'he d'anar amb so helicòpter. Don Lucio, me instruya esta muchacha para que sea una chica de provecho. Adiós, muy buenas –i se'n va anar.

– Ja ho veus Lluquet meu –va dir na Marisleisis mentre feia mossegadetes al boli de fer exercicis–. En aquesta casa va així cada dia. I encara és molt que s'interessi per aquest patrimoni. Però jo me pens que si li agrada és perquè les pedres són mudes i els hi pot fer xerrar la llengua que a ell li rota.