TW
0

Parlar del que ha viscut Catalunya el passat 11 de setembre hauria de ser possible, i fins ho hauria de ser arribar a un acord respecte del que allí va succeir. Tanmateix es fa difícil perquè Espanya té un problema que es nega a contemplar, com aquell malalt que orina sang i no vol que el metge el visiti dient que no té importància.

Fa mesos, molts, vaig publicar un article on feia una mena de paròdia comparant el que va succeir a Cuba l'any 1898 amb el que pot succeir a Catalunya, no sé si l'any 2014, com volen els de l'Assemblea Nacional Catalana, però sí ben aviat si el govern -i el país en general- no són capaços d'analitzar els fets. Els agradi o no, Catalunya ha posat la directa i Madrid es nega tan sols a contemplar-ho. El mateix que va fer amb Cuba el govern espanyol de 1898. "Cuba siempre será española, Cuba es esencialmente española" es proclamava amb una seguretat, tan ingènua com estúpida, des de la tribuna de les Corts. "Lucharemos hasta el último hombre y la última peseta", seguien dient, però la història va prescindir d'aquestes declaracions i va fer la resta.

Contemplant el que han dit aquests dies els representants del govern i una gran part de la premsa i les ràdios radicades a Madrid, ens adonem que al nacionalisme català (aquest que algun dels nostres comentaristes qualifica dia rere dia de radical, intolerant, antidemocràtic, absurd, i moltes coses més) el supera tan sols un altre nacionalisme, l'espanyol, que, o s'ho fan mirar aviat o, com sant Pere, "de tan espanyol que era, s'espanyarà tot sol".

Fa un any –no un segle!- el president Mas va anar a Madrid per sol·licitar de Rajoy un pacte fiscal. I Rajoy, com a gran especialista que és de deixar que les coses es podreixin, li va tancar la porta. L'onada nacionalista de l'11 de setembre de 2012 (que a Catalunya és transversal i es mou per camins diferents dels que transiten els partits polítics) va superar Mas i es va endur, com un sunami, aquella proposta del pacte. Un any més tard, un diàleg sobre el pacte ja no interessa a ningú. Avui, Catalunya demana poder decidir el seu futur ella sola. Es vol autodeterminar. Però no ho vol fer d'una manera revolucionària, sinó per mitjà del vot lliure i democràtic dels ciutadans d'aquella comunitat autònoma en connivència amb el govern de l'Estat. Com es va fer al Quebec (Canadà). Com es farà a Escòcia (Regne Unit).

La cadena humana que el passat 11 de setembre va creuar festivament, lúdicament, però molt compromesa, tota Catalunya des d'El Pertús fins el riu Sènia, era qualsevol cosa menys el que Rajoy va definir l'any passat com una "algarabía". Certament que no ha comès enguany aquest mateix error, però ell i els seus ministres (sembla que només García Margallo s'hagi adonat de la importància dels fets) han adoptat dues actituds que, a hores d'ara, em semblen incomprensibles: la d'apropiar-se de la voluntat no expressada del que ells en diuen "la majoria silenciosa" (quantes vegades vam sentir dir el mateix als ministres de Franco!) i la de seguir amb la cançoneta de "nosaltres no ens mourem del que diu la Constitució".

L'opositora
Sáenz de SantaMaría

Quan escolto la vicepresidenta del govern sembla que escolto encara una jove que oposita als alts cossos de l'Administració de l'Estat. I puc parlar de la qüestió amb fonament perquè conec bé la cosa per experiència pròpia, ja que també jo vaig ser opositor a un d'aquests alts cossos de l'Administració, i sé que l'opositor –el bon opositor- assimila els cinc-cents temes de quinze o vint minuts de duració cadascun i els "canta" (alguns sembla que els vomiti) davant del tribunal sense fer-ne cap alteració, i sense cap esperit crític. L'opositor no es mou mai del guió preestablert, cosa que, un cop ha aconseguit d'accedir al cos al qual opositava, ha de fer diàriament en l'exercici de la seva funció. Perquè l'aplicació del dret exigeix tenir sempre en compte –com diu sàviament l'article 3.1 del Codi civil-, no sols la llei, sinó també "el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què [les normes] han de ser aplicades".

Comprenc que moure's apartant-se tan sols un mil·límetre de l'ambient social, polític i mediàtic (sobretot aquest darrer) de Madrid és francament difícil per a als polítics espanyols. La fòbia anticatalana és avui tan forta a la capital, i la involució anti autonòmica és tan gran, que si ara haguéssim d'afrontar la transició política del franquisme a la democràcia, com es va fer als anys setanta del segle passat, dubto que aquesta transició fos possible. I tanmateix, els polítics de talla no són els qui saben recitar els temes de memòria, sinó els qui són capaços d'avançar-se al seu temps, saben sobreposar-se a les pressions mediàtiques, i obren portes o aixequen ponts per a l'enteniment i la concòrdia entre els ciutadans.

Parapetar-se, doncs, en la Constitució, com fa el govern, dient que aquesta no permet res del que demana el poble de Catalunya o menystenir el que aquest poble exigeix intentant fer veure que els qui no han sortit al carrer –la famosa "majoria silenciosa"- pensen com ell, és suïcidar-se. A més, no és cert que la Constitució hagi de ser necessàriament una barrera per al que demanen els catalans. Dins aquesta trobem vies possibles per donar sortida a les seves peticions (si més no a les d'ara, no sé ja si a les que formularan els catalans l'any vinent). Una d'aquestes la pot trobar l'opositora Sáenz de Santamaría a l'article 92. Una altra a l'article 150.2. I una última encara més clara, a l'article 166, que permet la reforma constitucional.

Però el govern prefereix mirar a l'altra banda, menystenir el que està succeint a Catalunya i escoltar la Brunete mediàtica de Madrid que, això és cert, sembla que parli amb una sola veu: "¡Cataluña es nuestra! ¡Cataluña es España!"; una actitud que, de prevaler, conduirà el país a la ruptura. I el dia que aquesta es produeixi, no succeirà com el 1934, perquè l'Espanya d'avui no és la de la República, ni l'Europa d'avui és la de 1934, amb els feixismes triomfants. I aleshores, la vicepresidenta Sánez de Santamaría no trobarà als temes que se sap de memòria com es fa per enviar els canons del general Batet a la plaça de Sant Jaume.

Ramoneda els ho ha dit clarament en un article publicat dijous passat a El País, que no ha merescut, és cert, més que diatribes, insults i incomprensió per part dels comentaristes anònims que han deixat opinions a la publicació digital, però Ramoneda parlava lúcidament, encara que l'opositora Sáenz de Santamaria (que no se sap sortir dels temes que va aprendre de memòria) no sigui capaç d'entendre'l. "La cuestión catalana -ha escrit- exige una solución política. En democracia, las soluciones políticas pasan por la confrontación de proyectos y por el voto de los ciudadanos. Parapetarse detrás de la Constitución para negar el referéndum solo conduce al agravamiento del conflicto. En democracia, la Constitución no se puede utilizar como una cárcel. Hay que encontrar siempre una puerta para que la voluntad popular pueda expresarse. Así lo entendió en su día el Tribunal Constitucional de Canadá. Y además al Gobierno canadiense le salió bien. Cuestión de coraje democrático".