Dinosaure

Tal vegada, el conte breu més famós de la història, el va escriure l'escriptor guatemalenc Augusto Monterroso i, per tant, és una creació en llengua castellana: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí." La lectura d'aquest relat microscòpic deixa una sensació de vertigen per l'espai obert gràcies a unes poques paraules -set- i per l'aportació natural de milions de possibilitats interpretatives que entrega al lector. Després de veure per primera vegada, a la televisió o a les xarxes socials -ara no ho record-, el vídeo de l'atac feixista a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid vaig pensar de forma automàtica i immediata en aquest conte breu de l'escriptor americà pausat, incisiu i discret. També en els adverbis. També en la merla del conte de Bruno Munari. També en l'escriptor de ciència ficció i terror Stephen King. En moltes coses, naturalment. És el que passa quan reps un impacte visual d'aquesta magnitud com va ser la irrupció d'un grup organitzat armat amb bats de beisbol, esprais i saliva canina a la seu d'una institució oficial com és el centre cultural que la Generalitat de Catalunya té a Madrid. Una sensació d'intrusisme -com el que sent la persona que es desperta amb un dinosaure al costat del llit-, de perill i de resclosida antigor: les banderes que lluïen els agressors pertanyen a un període quasi tan antic com el Triàsic superior, període inicial de domini dels dinosaures a la Terra. Sí, les similituds entre un dinosaure i el període polític nefast representat i reivindicat pels intrusos violents a la seu catalana a Madrid és evident. L'escriptor de Guatemala va poder escriure aquest meravellós relat en castellà perquè abans, l'any 1492, Cristòfol Colom va descobrir casualment Amèrica després d'una navegació valenta, problemàtica i dura. A partir d'aquesta data, Espanya va tenir un imperi vastíssim on no es ponia el Sol. Abastava terres extenses en els quatre continents coneguts a l'època a Occident. Part dels Estats Units d'Amèrica, Mèxic, Filipines, Tunis, Argentina; fins i tot Alemanya pertanyia a la corona castellana! Es pot considerar el zenit polític d'aquesta gran nació cansada que és ara Espanya. A partir de llavors, la decadència ha estat lenta, irreversible, violenta i dramàtica. Ha estat en aquest punt quan he pensat en el conte de Bruno Munari de la popular merla italiana. Com el tord negre del conte infantil de l'escriptor italià, Espanya va anar perdent els territoris colonials per culpa de la seva incompetència a l'hora de respectar les cultures subjugades, d'entendre els seus patiments i les seves necessitats, de negociar nous estatus i de la incapacitat evident i innata de posar-se en la pell dels pobles conquerits. La creu i l'espasa resulta una combinació perfecta per a la conquesta i la submissió, però resulta d'una ineficàcia espúria quan el que es cerca és la implantació del poder en el cor del temps. Ara una ala, ara el bec, ara una pota, ara un ull, ara la coa, ara el cos... Tots els territoris conquerits per les armes o obtinguts gràcies a matrimonis, herències o aliances es van anar esqueixant com els grells d'una taronja, o les parts de la merla del conte, de la metròpoli. Ara, el que està en joc és un altre territori: Catalunya. No sé com acabarà, però el dia onze de setembre de 2013 el món va contemplar dues imatges ben diferents provinents del disc dur d'aquesta gran nació que va ser Espanya. Per una banda, uns energúmens entrant amb total impunitat troglodita en una seu institucional lluint banderes franquistes espanyoles, agredint a polítics del parlament, a diplomàtics estrangers i vexant amb una ràbia simiesca símbols democràtics. I, d'una altra banda, més d'un milió i mig de persones festives embolicats amb banderes catalanes donant-se la mà i reivindicant una jurisprudència fonamental en qualsevol democràcia com és ara el dret a decidir. Contemplar aquestes dues imatges m'ha produït la mateixa sensació de distorsió onírica impactant que produeix la lectura del conte d'Augusto Monterroso: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí." Ah, els adverbis i Stphen King? Deixem-ho per un altre escrit. Dinosaure és un neologisme zoològic que fa referència a una subclasse de rèptils extingits; castellà "dinosaurio". El neologisme prové del grec, en concret de la unió entre dues paraules que signifiquen "terrible" i "llangardaix".