Sobre nació i llengua, encara

Ens referim a la relació entre llengua i nació, entenent aquesta, si més no, en un sentit cultural. Recorda, en primer lloc, el professor Font que el llenguatge (però el llenguatge és una abstracció: el que hi ha són les llengües concretes) és una característica antropològica d'una profunditat insondable. La llengua expressa el pensament, però alhora el possibilita i el condiciona. És el gran descobriment cultural que van fer a la darreria del segle XVIII les anomenades tres hacs alemanyes: Herder, Hamann, Humbolt. Van "descobrir" que pensam amb paraules. Cadascú, fonamentalment, amb les de la seva llengua. Si pensam amb paraules, no pensam ben igual segons quina sigui la nostra llengua. Perquè cada llengua recompon el món a la seva manera. I, com deia Wittgenstein, "els límits del meu llenguatge [diguem: de la meva llengua] signifiquen els límits del meu món". No cal idò compartir la idea romàntica segons la qual una llengua és una manera de veure el món, per a reconèixer que almenys l'acoloreix. La llengua no és un simple instrument de comunicació intercanviable, sinó que constitueix i reflecteix el fons de la personalitat individual i col·lectiva. No és el mateix dir "si us plau" que dir "por favor".

I, CONTINUA FONT, molts filòsofs n'han tingut consciència. Hegel va afirmar que Luter, traduint la Bíblia a l'alemany, va fer la més gran revolució que podia fer, perquè va donar als seus compatriotes la possibilitat de parlar amb Déu (religió) i de parlar del món (ciència) en la seva pròpia llengua, i així els va fer amos dels seus propis pensaments, que només són realment propis si són expressats en la pròpia llengua. També el científic i filòsof francès Henri Poincaré reconeixia que un anglès, un francès, un alemany o un italià no poden pensar exactament igual perquè no tenen els mateixos recursos verbals. Per això Unamuno deia (i Maragall li retreia de no aplicar-ho també al català): "La sangre de mi espíritu es mi lengua, y mi patria es allí donde resuene."

En acabant es demana: Per què això que és una evidència per als alemanys, per als francesos o per als espanyols, sembla que no ho sigui per a nosaltres? Sens dubte, perquè el pitjor dels nostres mals és l'autoodi. La nostra interiorització de la dependència, de la "servitud voluntària", mostra que tenim encara pendent, en una bona mesura, la més difícil de les revolucions, que és la revolució mental. Ens costa acabar-nos de creure que cap nació no té dret a dominar-ne una altra. Fa anys, ens preguntàvem si una nació sense estat volia dir, al capdavall, un poble sense llengua. Què més ens ha de passar perquè ens convencem que si no salvam la llengua, no ens salvam com a nació.