La Constitució serveix encara?

Aquesta afectació a la que em refereixo ens pot plantejar si el text aprovat ara fa 25 anys pel poble espanyol en referèndum és encara vàlid pels nous temps que estem vivint o si, ben al contrari, fóra convenient la seva reforma que, en el cas dels títols I i II que acabo d'esmentar, requeriria d'un procediment abreujat que precisaria, per a la seva aprovació, dels dos terços de les dues cambres legislatives, la seva dissolució, la celebració de noves eleccions i la convocatòria d'un nou referèndum.

En un terreny més personal, us he de dir que la Constitució de 1978 té, per a jo, unes connotacions molt menorquines. Perquè jo em trobava a l'Illa el dia en que va ser votada i, també, aquell 23 de febrer de 1981 en el que l'Estat democràtic i de Dret que ella va instaurar va ser posat en perill per mor d'un cop militar que el rei en persona va avortar. I us puc assegurar que, l'any 1978, vaig sentir en el meu interior una alegria molt especial i, un trienni més tard, aquella joia va esdevenir reconfortació, després del fracàs de l'assalt al Congrés, protagonitzat pel tinent coronel Tejero i els seus homes.

2 Us parlava, en iniciar aquest escrit, dels drets i deures fonamentals de l'individu, de la persona. Aquesta va ser, en la meva modesta opinió, la gran conquesta que ens va brindar el nou text constitucional. Espanya passava a ser novament una democràcia sense adjectius i reconeixia als seus ciutadans drets com la lliure expressió, la manifestació pacífica i la possibilitat d'afiliar-se al partit polític i/o al sindicat de la seva elecció. Per tant, una conquesta així no es pot deixar perdre i hem d'evitar de totes totes que lleis com la de Seguretat ciutadana que prepara el Govern central pugui posar-la en perill. I que la crisi econòmica no pugui representar una excusa perquè els drets a una feina i un habitatge digne quedin en un no-res.

Passem a l'apartat de la Corona, un tema sempre delicat. Ja us he dit abans, i un gran nombre de vosaltres ho recordarà, que va ser el propi rei qui, amb l'uniforme de capità general de les forces armades, va salvar la Constitució i el règim democràtic que d'ella se'n derivava. Ho va fer pels motius que fossin (perquè en aquest sentit la història més recent ha donat lloc a moltes interpretacions) però el cas és que ho va fer i això sempre se li haurà de reconèixer, i molt. Ara bé, els darrers episodis viscuts pel mateix titular de la institució monàrquica així com per alguns membres de la Família Reial en el seu conjunt fan que la sintonia que sempre havia existit entre aquesta monarquia i la immensa majoria del poble pugui arribar a estar en entredit. I no podem oblidar que, aquell 1978, cap de les diputades de tots els grups parlamentaris va votar a favor de que l'hereu de la Corona hagués de pertànyer, forçosament, al gènere masculí.

I l'estructura territorial de l'Estat tampoc passa, hores d'ara, pels seus millors moments, especialment pel què fa a l'encaix de Catalunya -i, qui sap també si d'altres autonomies que puguin afegir-se a aquest clam reivindicatiu en un futur més o manco proper- dins aquesta estructura. Les veus menys sobiranistes dins el catalanisme -estic pensant, ara, per exemple, en el PSC- proposen una reforma constitucional que millori aquest estatus del Principat dins l'Espanya del segle XXI. I el PSOE sembla estar-hi d'acord (però, fins a on?), mentre el PP no en vol saber res i diu que del text constitucional no se n'ha de tocar ni una coma.

Per tot açò, us he de dir que d'aquella alegria del 1978, d'aquella reconfortació del 1981, he passat ara, el 2013, a una actitud molt prudent, gairebé escèptica, i al plantejament d'un gran dubte: aquesta Constitució serveix encara, continua sent vàlida per als nous temps? L'altre dia vaig sentir unes declaracions del catedràtic de Dret constitucional de la Universitat Autònoma de Madrid -un català, Antonio Rovira- que assegurava que, l'any 2015, el text constitucional patirà una reforma. Però, en quin sentit? Això és el que caldrà veure.