Fruits d’una crisi?

Hi ha persones que ploren quan se'n adonen que les roses tenen espines. Altres riuen de goig quan se'n adonen que les espines tenen roses». És una frase de Confuci que he recordat, sovint, quan he sentit a parlar de crisi. Aquesta ha esdevingut en veritable desgràcia per a molts. A més a més, aquest fruit del poder insaciable del capital, s'ha engreixat, malauradament i esgarrifosa, en els més desvalguts, en els éssers preferits per Déu, per Jesucrist. Estic, per tant, molt lluny de justificar-la o de minimitzar la seva gravetat. Els meus ulls, metafòricament, han plorat quan he vist les seves espines. Espines que s'han personificat -per posar tan sols un exemple- en aquell veí que, havent perdut la seva casa per un desnonament, dormia a l'entrada d'un bloc de pisos i que fou confós amb un malfactor... Dit això, no obstant, potser seria bo -i guiats per l'esperança que ens dona el missatge evangèlic- anar un poc més enllà... Veure les espines, però, també, les roses que aquestes espines tenen. Expressat d'una altra manera: tot acceptant -quin remei ens resta!- el drama de la situació econòmica actual, intentar treure d'ella alguna cosa positiva. He vist algunes coses en aquest sentit: he contemplat, en primer lloc, com, a pesar de les penúries, la gent ha estat més solidaria, més sensible envers els que pateixen. He descobert, igualment, com moltes persones modificaven, i fins i tot invertien, els seus valors, donant més pes al «ser» que al «tenir»... He observat com molts meditaven sobre la seva vida, descobrint, esglaiats, que aquesta s'havia convertit en mer consum de coses prescindibles... He vist, sí, he vist... Crec que aquest «crac» monetari, aquesta espina, ha tingut, aquí, la primera rosa...