TW
0

Ha passat un mes, ha passat un món!, des de la meva darrera carta. Un lapsus no previst empès per uns esdeveniments no esperats que ens han tornat a posar a la corda fluixa, mare, pare. De fet, al començament, era com irreal (no podia ser que tornés a succeir!); no podia tornar a ser dins l'hospital patint per la vida del company de l'ànima, de la persona entorn de la qual ha girat i gira la meva existència, més encara des que vareu marxar. Sí, en Jordi es va posar malalt, molt malalt, i els 17 dies hospitalaris van esser una altra prova de foc a la meva resistència i un deja vu de situacions encara massa recents i doloroses. Amb l'estaló de la gent que ens estima, que m'estima (i que hi són quan veritablement és necessari), però amb el cor apretat, l'insomni instal.lat al cos i la llàgrima tremolosa a cada instant. Vaig trobar a faltar la vostra companyia, les paraules de consol, l'ajut i experiència en afers semblants... Vaig trobar a faltar la pau del meu esperit i la salut del meu estimat, igual que quan a vosaltres us va mancar també sobtadament. Per sort, aquest cop hem reexit de la catàstrofe i, lentament, tot es va posant al seu lloc, amb patiment i angoixa, però amb l'esperança de que la vida recomença, ara sí, de bell nou. I voldria que arribés a la vostra Tailàndia el goig i l'alegria que sento de poder-vos escriure aquestes paraules! L'any nou s'enceta amb el regal de la vida i amb la prometença de fer el camí junts. Us tenim presents, pare, mare, i volia compartir, no només l'enyorança de vosaltres, sinó també la felicitat de l'esperança retrobada.