Quan s’acaba la joventut?

Fa uns dies que somio amb tu, mare. No són somnis angoixants, no reviuen situacions recents ni doloroses. En ells et fas present amb una aparença de joventut, d'activitat, de placidesa física i anímica. Són somnis que em transporten en el temps cap a situacions no viscudes però probables i en ells la veu discordant que hi «posa seny» sóc jo, no pas tu… Com aquell dissabte de Carnaval, quan era joveneta però no tant com per no sortir de nit, que ens vàrem trobar, de matinada, a la porta de casa, el pare, tu i jo, i vaig haver d'obrir jo la porta perquè vosaltres no endevinaveu el pany i esclafieu de riure… Aquella matinada, com en els somnis recents, era jo qui posava seny. És agradablement sorprenent observar-te oníricament vital i despreocupada, mentre els anys, a canvi, sí que han passat per a mi i tot el que la meva ànima ha viscut no s'esborra, ni tan sols en situacions fabricades pel subconsient. De cop i volta, els papers s'han bescanviat en aquesta existència quàntica, paral.lela i impossible, que compartim. I penso que és de justicia que així sigui! Ja vas tenir prou cura de tots nosaltres en vida; ja vas patir prou, per això i allò altre, quan eres aquí; ja vas concentrar tota la teva tristesa, i vas treure forces de flaquesa, i vas ser exemple d'enteresa per a tots els que t'envoltàvem, durant el teu precipitat comiat. Ja està bé! Ara cal que d'altres, cal que jo, assumeixi aquest rol quan faci falta. Ara cal que tu tornis jove a cada somni i jo em faci gran a cada cop de realitat. Perquè és dur tot el que està passant per aquí, mare, i, a vegades, hom tindria ganes de fugir cap a la vostra Tailàndia i recorrer el temps cap enrere… Enyoro la teva i la meva joventut, mare.