Joan Pons Pons02/02/14 0:00
TW

Espanya no existeix i no ha existit mai. I, quan l'han volguda alçar, l'han acabada d'espanyar. Sí, ja ho sé. Un ruixat de crítiques caurà damunt les meves espatlles, però què s'ha de fer? La realitat és la que és i no la que volem que sigui. Comencem pel ministre de Cultura del PP i el seu pla que instava a espanyolitzar els alumnes catalans. Sí, ja ho sé. És una frase plena d'incoherències internes que posarien els pèls de punta a qualsevol corrector d'estil, però no ens deixem endur per la intel·ligència comprensiva del peculiar ministre. Les direm, i punt. I que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. La primera incoherència interna és d'una evidència palmària: no es pot espanyolitzar els alumnes catalans perquè, segons la rígida Constitució Espanyola, ja són espanyols! És com dir que el nostre interès és convertir el gel en gel o convertir un cavall en un cavall. És d'una incongruència tan ingènua que fa posar vermell per culpa d'allò tan suat que anomenem vergonya aliena. Es pot convertir l'aigua en gel, un pollí es pot convertir en un cavall, fins i tot un home es pot convertir en un travestí; però un espanyol no es pot convertir en espanyol perquè ja és jurídicament espanyol. Sí, d'acord, el ministre de Cultura no és gaire intel·ligent ni té cap simpatia ni respecte per la justícia. Però què? Qui estigui exempt de culpa que tiri la primera pedra. El discriminarem per açò? No. A veure. S'ha de ser tolerant. Sí, és molt perillós el que diu. Fins i tot fa pensar que, més que un ministre de Cultura estatal, és un infiltrat dels independentistes catalans, que són encara més punyeters que els bascos. Perquè a veure, destacar la necessitat d'espanyolitzar els alumnes catalans és admetre que els alumnes catalans no són espanyols i, per tant, Catalunya és una nació diferenciada d'Espanya.

Noticias relacionadas

Cernedor (490)

Más noticias relacionadas

El llenguatge és el llenguatge. Té una base matemàtica. Tu pots trair el llenguatge, però el llenguatge mai et trairà a tu. Recordem una vegada més, com ha fet aquests dies el ministre de l'interior amb un fervor místic, il·luminat, fanàtic i elevador, santa Teresa d'Àvila: «Las palabras llevan a las acciones...». Ja ho tenim. Si fóssim malpensats, i no ho som, diríem que el ministre Wert està duent Catalunya cap a la independència (i després el País Valencià i les Illes Balears). Que és un espia que ha estat infiltrat pel poderós servei secret català. Però els espies, ja sé sap, tenen dues cares i mai no pots estar segur que no es passin a l'enemic. Per tant, no et pots refiar d'una persona que fa un mal ús del llenguatge. Després ja et mires tot el que diu amb una lupa. A veure: espanyolitzar els nens catalans. Totalment d'acord, però amb una visió universal estatal. Perquè el que va voler dir en realitat el ministre de la calba enllustrada per la mà greixosa de la manipulació invertebrada, va ser castellanitzar els alumnes catalans.

És molt diferent, encara que no s'adonés de l'error semàntic. I açò és molt greu perquè castellanitzar vol dir «relaxing cup of cafè con leche in Plaza Mayor», i que no t'atorguin per segona vegada l'organització dels Jocs Olímpics vol dir fer-se davallar els calçons fins als turmells, i que no t'instal·lin Vegas Sands vol dir intentar privatitzar la sanitat pública, i que hagis de recular i donar la raó als metges de la Marea Blanca vol dir la incapacitat de dialogar amb el servei de neteja i que et deixen la capital feta un femer... Açò vol dir castellanitzar. En canvi, espanyolitzar els espanyols em sembla un propòsit fenomenal. Agafem l'escut del Regne d'Espanya. És molt vistós Al primer quarter hi apareix l'escut d'armes del Regne de Castella, al segon el del Regne de Lleó, al tercer el de la Corona de Catalunya i Aragó, al quart el del Regne de Navarra. Després passem al gaiat curvilini que és ocupat pel del Regne de Granada. I, per acabar, l'escussó el de la Casa de Borbó a Espanya. I, precisament, aquest és el drama: no creure's l'escut ni tampoc la Constitució Espanyola. O, el que és el mateix, confondre una part amb el tot. Espanyar vol dir llevar o rompre el pany a una porta; castellà 'descerrajar'. A les nostres illes també significa 'fer malbé; posar en un estat més dolent'; castellà 'estropear'. A Menorca existeix un refrany que diu: «Qui ho sap espanyar, ho sap arranjar». També hi ha una cançó popular, «Fandango de Ciutadella», que ens recorda que els intents d'espanyar Espanya vénen d'antic: «Sant Pere era espanyol, / espanyol era sant Pere, / i de tant espanyol que era, / se va espanyar ell tot sol».